Crematori fred. Una crònica d’Auschwitz (La Magrana amb traducció al català de Krisztina Nemes i Debate amb traducció al castellà d’Eszter Orbán) és el relat del seu autor, József Debreczeni (1905-1978), nascut József Bruner, quan va estar als camps de concentració nazis. Debreczeni va ser periodista, escriptor i traductor i va tocar molts gèneres literaris, com la novel·la, la poesia, el teatre o aquest llibre testimonial sobre el seu pas per Auschwitz, on va ser deportat l’1 de maig de 1944.
El 1938, ja va ser acomiadat del setmanari on treballava per ser jueu i entre 1941 i 1944 va fer treballs forçats, com a Fürstentein. Després va arribar molt feble al camp-hospital de Dörnhau, anomenat «crematori fred», on va evitar la mort i va viure l’alliberament per part de les tropes soviètiques. La seva història comença en un tren on viatja amb un grup de deportats. Són seixanta en total, però quatre han mort.
Van sortir dos dies abans, els queda un mes per arribar i van amuntegats al vagó, amb gana i set, manca d’aire, barbàrie, terror… com bèsties. Ell mateix diu que ni els deportats ni els soldats que porten els trens són humans. Ja no. I quan aquests mateixos soldats els ordenen posar-se de quatre grapes, esdevenen definitivament animals. Allí experimenta per primera vegada la dificultat de mantenir-se amb vida sense tornar-se boig.
József Debreczeni.
Quan arriben al camp de concentració, el narrador percep que allà ningú no es preocupa de l’endemà, perquè qui sap quantes hores li poden quedar de vida. La desesperació sura sobre tots ells, tant que «als ulls es despulla l’esperança». Allà ningú no els mira, no sap si és perquè estan com emmascarats i ningú sospita que estan destinats a morir o perquè estan tan acostumats a ells que ja els ignoren.
Quan el van deportar, Debreczeni pensava que en el millor dels casos aniria a una cambra de gas i en el pitjor a treballar com a esclau fins a l’extenuació, que va ser el que va passar; és a dir, preferia la mort immediata. «Deixeu tota esperança», diu el narrador. No hi ha marxa enrere, i tampoc cap endavant: els van desposseir de tot allò material i de qualsevol record que els quedés, que pogués formar la seva personalitat o que pogués parlar de qui eren. Van quedar nus literalment i metafòricament, sense res que els fes humans.
Crematori fred és un testimoni esfereïdor sobre l’infern comès per la humanitat. Debreczeni fa en les seves pàgines una crítica dura contra el nazisme mentre comparteix detalls de la seva estada i la seva memòria, un testimoni dur, però lliure de sentimentalisme. L’autor fa servir el sarcasme esmolat, per exemple, quan es refereix als camps de concentració com Auschwitzlandia, Lagerlandia o Muertelandia. Els primers paràgrafs que escriu després de l’alliberament són il·luminadors després de tants mesos de suplici.
Després, a l’epíleg, escrit per un nebot de l’autor, es mostra la ira i la rancúnia que conservava i sobretot la impotència i la ràbia davant la possible normalització o blanquejament de l’Holocaust. No se centra només en els sentiments ni en les seves experiències, sinó que apunta a com funcionava l’engranatge nazi, l’estructura dels camps i l’organització del treball forçat. Per al meu gust, crec que hi ha massa detalls, però entenc el valor indubtable que aquest llibre té com a document històric i testimonial.
