El transcurs de la vida en vinyetes

SERGI GARCIA

Locas, de Jaime Hernandez (Oxnard, Califòrnia, 1959) és, sense discussió, una de les obres mestres del còmic independent nord-americà. Aquesta nova edició en castellà per part de la barcelonina editorial La Cúpula ens permet gaudir de l’obra en rústica, gran format i amb una exquisida reproducció dels originals en blanc i negre. El preu, a més, és ajustat, cosa que és d’agrair.

Tenim entre mans el segon volum d’aquesta recopilació del treball d’Hernandez, autor integral de l’obra, el qual sorprèn per la seva habilitat en descriure amb pocs trets i de manera molt gràfica els seus personatges. Això ens permet iniciar la lectura en qualsevol punt de la història. Podem llegir de manera independent tant el primer volum, publicat l’any passat, com aquest segon que acaba de sortir a la venda.

Locas és una llarga sèrie, autoeditada com a fanzine inicialment pels germans Hernandez: Beto, Jaime i Mario. Ha estat publicada des del començament a la revista Love and Rockets, una de les pioneres, a principis dels anys vuitanta, del còmic alternatiu nord-americà, marcant distància de les publicacions comercials de superherois de Marvel i DC que dominaven el mercat. L’èxit va ser instantani i l’editorial Fantagraphics, especialitzada en el còmic d’autor, continua encara avui dia, després de diverses etapes, l’edició de la revista.

Des d’un inici, la revista ha ofert històries independents dels germans Hernandez, amb el nexe comú de l’arrel cultural hispana. Mentre que Mario va abandonar aviat la publicació, el seu germà Beto continua publicant històries ambientades en la localitat fictícia centreamericana de Palomar, amb una forta influència del realisme màgic i en un estil costumista. Sens dubte, Palomar, recopilada també per La Cúpula en volums, mereix un futur article. L’autor optà, per la seva banda, per un altre enfocament, a partir de les seves experiències com a jove que va ser criat en un barri hispà de Los Ángeles a finals dels setanta, quan el punk-rock era la banda sonora de la rebel·lia juvenil marginalitzada.

Creà així una esplèndida narrativa riu, que es va teixint a partir d’històries autoconclusives dels habitants de Hoppers, un barri de ficció de classe obrera i majoria xicana de Los Angeles. Hoopers, no cal dir-ho, està inspirat en la ciutat on van créixer els germans Hernandez, Oxnard, ciutat costanera a l’oest de LA. En poc temps l’autor estableix les bases de l’univers de ficció de Locas, el nom amb el qual acabarà coneixent-se la sèrie. Les peripècies d’aquest divers i multiètnic gresol de personatges s’entrellacen a mida que els anem coneixent en el seu present de joves confusos i apassionats, amb flashbacks puntuals que donen al lector el rerefons de les seves motivacions, pors i conflictes personals.

 

 

Les protagonistes principals són dues grans amigues, amants ocasionals, Maggie Chascarrillo i Hopey Glass. Dues joves amb històries familiars complicades, que troben en la seva amistat el suport i comprensió que no sembla possible en els seus nuclis familiars. A Maggie i Hopey les acompanyen una àmplia varietat de secundaris, tots amb un pes específic en la història: les eternes rivals en el ring, la Rena Titañón, campiona de lluita lliure mexicana i la Vicki Glori, tia de Maggie i aspirant al títol, múrria i violenta però de bon cor i inclinada a fer de mare substituta de la seva neboda.

També Ray, l’amic de la infantesa que torna després del seu suposat pas per la universitat, al barri, per involucrar-se emocionalment amb una de les protagonistes; Terry, guitarrista lesbiana i enamorada sense remei de Hopey; Speedy, el seductor del barri, sempre en problemes; o Izzy, germana de Speedy, escriptora, una mica volada del cap i amb un passat amarg i dramàtic que mira de superar. Tots enriqueixen l’argument i donen a l’obra un caràcter coral, alternant-se al capdavant de la narració.

L’autor dota les seves històries d’una profunda humanitat, passant de la comèdia lleugera de situació o romàntica al drama més cru i visceral. Hernandez ens convida a acompanyar els seus personatges, a mesura que s’obren pas a la vida, en les seves esbojarrades festes, els concerts, els enfrontaments absurds entre bandes pel territori, o les reflexions profundes sobre l’existència, la maternitat, l’ús de les drogues o la salut mental. Si una cosa és Locas per damunt de tot, és una obra divertida, espontània i viva.

Els personatges, majoritàriament femenins i d’origen mexicà, viuen les seves peripècies en un entorn de mestissatge cultural. Això no és obstacle perquè l’autor mostri els brots de racisme i xenofòbia amb els que han de conviure les seves creacions. És de destacar la vigència del discurs de convivència de l’obra, tant allunyat de la visió actual de la classe política dirigent nord-americana.

L’historietista brilla com a narrador visual. El seu traç de línia clara i elegant és versàtil. Pot recordar clàssics com Alex Raymond (1909-1956) en els moments més romàntics, per passar a un estil cartoon, en la línia dels còmics d’Archie, a les escenes humorístiques, o a la caricatura àcida i irreverent del còmic underground de per exemple els Freak Brothers de Gilbert Shelton (1940).

 

 

Però sens dubte el que més destaca del seu grafisme és el domini total del clarobscur continuant la tradició de grans artistes que varen experimentar amb les possibilitats expressives del blanc i negre en les tires de premsa. La influència de mestres com Noel Sickles (1910-1982) o el seu deixeble i amic Milton Caniff (1907-1988) el vincula a artistes dels quals hem parlat ja en articles anteriors com Alex Toth (1928-2006) o David Mazzuchelli (1960). Tots ells són artistes molt influïts pel llenguatge cinematogràfic, en especial del noir.

L’autor és un deixeble avantatjat de Sickles en la seva recerca de la simplicitat, de la síntesi del traç evitant allò superflu. El predomini de la llum i la taca respecte a la forma li permet jugar amb la il·luminació i suggerir ambients, estats d’ànim o, en els moments més dramàtics, la presència de la mort. Per una altre part, l’autor utilitza l’el·lipsi narrativa amb intel·ligència, permetent al lector interpretar allò que opta per no mostrar.

Un altre fet que fa destacar l’obra és que els personatges maduren i envelleixen, així com ho fa l’autor, el que entronca Locas amb clàssics com Gasoline Alley, de Frank King (1883-1969), pioner en aquesta noble tradició. Quaranta anys després de l’inici de la seva publicació, encara gaudim com a lectors de les aventures d’aquestes dones ja d’edat madura però encara tendres, vitals i resilients. Les sentim tan properes que cada nova entrega de la seva història, sense un final a la vista, és motiu de celebració.

I per als que s’hagin quedat amb ganes de més històries, un cop devorats els dos primers volums, l’editorial La Cúpula, en diferents formats d’edició, això sí, ens ofereix històries més recents ambientades en el seu univers de ficció. Recomanem en especial les obres Chapuzas de amor, o les més actuals Dibujo del natural i Tonta on s’aprecia la voluntat de l’autor de continuar experimentant amb el traç i l’evolució dels seus personatges.