Memòria d’Eco (L’Altra, 2026), la segona novel·la d’Alicia Kopf, s’obre amb una premissa pròpia de la ciència-ficció: la possibilitat de digitalitzar la consciència i d’editar els propis records. En un futur pròxim, la protagonista decideix sotmetre’s a aquest procés en uns laboratoris de Barcelona amb la voluntat d’entendre l’origen d’una relació amorosa que l’ha deixada marcada.
Aquesta relació amorosa amb un home que ha conegut a través d’una aplicació de cites esdevé un fil conductor que permet desplegar una reflexió més àmplia sobre la identitat i la manera com aquesta es va construint a través de les nostres experiències. Tot i això, la trama a poc a poc es queda en segon pla i el text es desplaça cap a una exploració més assagística, on l’interès principal no és tant què passa com entendre per què passa.
En aquest sentit, la dimensió especulativa del procés de digitalització de la consciència també funciona com un pretext per a la reflexió. La novel·la sembla menys interessada en les implicacions tecnològiques del dispositiu i se centra en el que permet a nivell conceptual: la possibilitat de revisar, reinterpretar i reescriure el propi passat per entendre el present.
Formalment, Memòria d’Eco aposta per una estructura fragmentària que combina registres i materials diversos. El text alterna fragments narratius i expositius amb reflexions, cites i imatges que dialoguen entre elles. Aquesta varietat és original i reforça aquesta idea de la memòria com a espai construït a través de capes i ressonàncies, tot i que també introdueix una certa dispersió que sembla inseparable de l’ambició d’un projecte més conceptual que narratiu amb una clara vocació artística.
Les citacions, principalment literàries i musicals, tenen un paper central en la novel·la com a ecos del bagatge cultural de la protagonista. Integrades amb naturalitat, reforcen la idea que els gestos, les paraules i les formes d’estimar no són mai del tot originals, sinó que es transmeten i es transformen. La identitat es construeix com una acumulació d’ecos: fragments del passat que persisteixen i condicionen les decisions presents.
És en aquesta dimensió assagística on el llibre troba la seva veritable força. Kopf articula un conjunt de reflexions suggerents sobre la memòria, els vincles i la construcció del jo en un context marcat per la tecnologia. La novel·la prioritza clarament aquesta exploració per sobre de la trama, que queda deliberadament desdibuixada. El resultat és un text que pot semblar irregular en la seva articulació narrativa, però que destaca per la capacitat d’obrir preguntes i de generar idees. Més que oferir una història tancada, aquesta obra arriscada i evocadora proposa un espai de pensament on les idees reverberen i es transformen.
