És extraordinari sentir una obra extraordinària com la Simfonia Turangalîla de Messiaen a L’Auditori, postposada pel coronavirus i amb direcció prevista de Kazushi Ono. Finalment, ha sigut, però, Jonathan Nott qui ha dirigit l’OBC davant d’una obra tant complexa i rica (sens dubte, una de les obres simfòniques més trencadores, estridents i vigents del segle XX).
Turangalîla destaca per la seva abundància melòdica, tímbrica i rítmica, sent una deixeble clara de les grans obres del gènere dels darrers segles, però de personalitat innegable, caràcter únic i experiència incomparable. Messiaen va ser un compositor que feia servir la música per expressar la seva visió del món i no només la seva comprensió de la composició.
La seva obra transcendeix els límits de l’estètica musical del seu temps i ofereix una claredat demolidora a l’hora de construir capes de significat i discurs musical, fet que l’estableix un dels creadors més importants del darrer segle. Un element característic de la seva creació són les melodies i ritmes que transformen el cant dels ocells en elements musicals, i que Messiaen va transformar de manera magistral en una obra llegendària per a piano, Catalogue d’Oiseaux.
Poques vegades s’ha pogut escoltar l’obra sencera a Catalunya i una d’elles va ser al Festival de Girona, a les mans de Pierre-Laurent Aimard. Ell mateix és qui s’ha encarregat del piano en aquesta Turangalîla de 2026, transitant amb energia, coneixement i so cristal·lí una partitura que posa al centre de l’espectacle al piano en nombrosos instants, però sense que arribi mai a ser-ne el protagonisme.
El pianista Pierre-Laurent Aimard.
Aimard sempre ha demostrat entendre i formar part de l’univers sonor i personal de Messiaen, aconseguint ser l’acompanyant perfecte d’aquesta obra formidable: crescendi sensacionals, melodies plenes de profunditat i versatilitat, i un so sempre equilibrat envers les profunditats impossibles de la formació orquestral. Seria magnífic poder tornar a sentir al pianista en una obra només per a piano: mai decep.
El músic francès Thomas Bloch ha portat endavant el paper ple d’humor i sonoritats alienígenes de les ones Martenot, un dels instruments més particulars de la simfonia. En algunes ocasions, les Martenot sonaven excessivament fortes, especialment en els sons sostinguts en el temps. Així i tot, ha fet una molt bona feina, plena de caràcter i precisió. També bon lideratge del director Jonathan Nott, a qui veurem sovint com a nou director musical del Liceu de Barcelona.
Nott ha expressat bona part del drama contingut en les pàgines de l’obra, equilibrant la propulsió que demana el compositor amb rigor tècnic i equilibrant també les múltiples forces narratives i melòdiques que defineixen Turangalîla. No ha pogut crear amb l’OBC un univers sonor de qualitat, on s’ha trobat a faltar nombrosos timbres, qualitat harmònica i matís, però afortunadament el drama hi ha sigut, des d’un clímax final allargat fins a l’infinit a cloendes de moviment vibrants en Joie du sang des étoiles o Chant d’amour 2.
Esperem que Messiaen torni a protagonitzar més vetllades a casa nostra i que sigui amb formacions internacionals. La riquesa de l’obra del compositor continua més vigent que mai i en un temps en què la pèrdua de qualitat artística sembla estar en boca de tothom, cal tornar als clàssics i al talent per mantenir l’energia creativa.
