‘I Capuleti e i Montecchi’ no convencen

ALBERT MENA

Després de l’èxit de l’Aida del Liceu, que malgrat polèmiques escèniques va resultar notable musical i escènicament, caiem del paradís verdià per trobar una producció insuficient, un repartiment insegur i un accident a l’escenari, segons va explicar La Vanguardia. Feia deu anys que aquesta irregular obra de Bellini no es representava al Liceu, i desgraciadament hagués pogut ser en format concert, on haguéssim sortit guanyant, perquè en una sala com la del Liceu feia desaparèixer les veus en un buit còsmic.

Tampoc musicalment va resultar una estrena d’èxit, malgrat nombrosos crits i aplaudiments del públic. La mateixa Lisette Oropesa havia penjat, unes hores abans de l’estrena, haver superat pocs dies abans la COVID, i també haver notat la càrrega emocional dels accidents del Liceu i de Toledo. En qualsevol cas, la seva interpretació sí que se’n va ressentir, amb piani i sobreaguts dubitatius i inestables. Tot i la prodigiosa veu, que encara té, va emetre pràcticament tot de la mateixa manera, sense canvis de color significatius, a excepció d’una mica de llàgrima que sempre l’acompanya.

Ho va passar malament al final del primer acte, on també ha fet acte de presència la seva coneguda tendència a decorar melodies de manera precisa i autèntica, però d’escàs interès dramàtic. Toca preguntar-se si el seu perfil actual està perdent pistonada, i que potser hauria de transitar a un repertori més líric i expressiu, on segur que pot oferir nits de qualitat. La Lupinacci com a Romeo tampoc va triomfar. Té una veu que a vegades fa línies vocals expressives i d’ús de colors exquisits, però que en molts d’altres no arriba ni a superar la línia orquestral belliniana.

Al segon acte, una projecció irregular i inestable va impossibilitar una escena final convincent. Tampoc és funcional escènicament, amb una interpretació més visceral que tècnica, menys tècnica que apassionada. Per una banda, amb més squillo, volum i en un escenari més petit, podríem estar davant d’un Romeo interessant, però que amb una producció com la present, i en un teatre com el Liceu, queda ara per ara en promesa.

El Tebaldo d’Iván Ayón-Rivas va portar una veu ben resolta en els aguts, però que ha de treballar les mitges veus i els greus. No s’hi val amb impactar i exhibir només allò que es té- també cal construir narració amb la resta de melodies, fer els greus atractius, treballar la línia vocal perquè no destaqui només en els moments d’esforç. El Lorenzo de Marko Mimica presentava una veu més opaca que en la seva primera Lucia al Liceu, la de la temporada 15/16, i també un estil allunyat del cant belcantista.

Encara té moments en els quals un timbre expressiu i bell, sense esforç, s’entreveu, però no dona indicis que es tingui intenció de treure’m partit i de convertir-lo en el centre de les seves interpretacions, desgraciadament. Del tot insuficient el Capellio d’Alejandro López. Per tancar la part musical, el director Riccardo Frizza és potser l’únic que manté una mica de tensió dramàtica mitjançant nombrosos crescendi i ritmes sorprenents i inesperats, però en molts altres instants xoquen amb pauses llargues, ritmes quadrats i dramatisme lent i poc interessant que fa que l’experiència sigui més pesada.

L’orquestra del Liceu sona prou bé, però el cor d’homes irregular, afectat per una escenografia que feia desaparèixer el so, i per tant d’escassa definició en els moments més rítmics, però que recuperava i es feia present als forte. I per acabar, l’escena, que no era l’originalment prevista, va resultar insuficient en tots els sentits. Tant escena com escenografia són d’Allex Aguilera, de moviment escènic insuficient, metàfores tronades i que, per a més inri, posa obstacles a les veus de tota mena. El vestuari i la il·luminació són dignes, però les projeccions de vídeo tan innecessàries com banals.