Explosiva l’Aida del Liceu, en una temporada que promet molt, amb obres clàssiques de qualitat i títols provocatius com The Exterminating Angel de Thomas Adès. Aquesta Aida tampoc escapa la provocació, amb una proposta de Shirin Neshat que, tot i la irregularitat, té idees i conceptes que la separen de boutades recentment vistes al teatre (Tristan und Isolde de la Lluch, la Manon de la Fura o les Noces de la Pazos).
Shirin Neshat, l’artista iraniana coneguda per les seves imatges de violència, fotografies de la bellesa sotmesa al fanatisme, la poesia mística i la femineïtat dins l’extremisme del govern iranià, presenta una producció rica, farcida de detalls, en constant evolució, però que no acaba de funcionar en l’aspecte teatral, amb una direcció d’intèrprets insuficient, escenes entre actes difícils de justificar, però que aprofita el llenguatge de la violència per expressar el drama de civilitzacions amb gran efectivitat.
Els soldats rodejant la població etíop al final del segon acte, els cossos de les víctimes al tercer acte, els petits actes que desencadenen conseqüències mortals… tot això queda ben retratat, amb un aspecte visual molt cuidat (molt per damunt de la mitjana), fins i tot en el cub de l’escenografia que, tot i ser ja un conegut de les propostes teatrals recents, acaba resultant un vehicle per expressar molt més que pastissos de casament o tarimes planes.
Què ho fa possible? Les seves textures, la seva versatilitat, l’ús del moviment escènic. On falla, però? En un desequilibri conceptual entre forma i expressivitat, amb certs elements que queden ridiculitzats (potser voluntàriament), com l’aixecament d’espases o banderes, o el ridícul dels soldats, abusadors, viscerals i sense enteniment. Precisament una expressió d’això va ser escridassada entre actes primer i segon, amb soldats cridant i executant una espècie de dansa ridícula i violenta i que part del públic del Liceu va rebutjar.
Tampoc va funcionar del tot el ballet de l’acte tercer, convertit en projeccions de violència envers les dones per part dels soldats egipcis. Sempre hi ha quelcom d’artificial quan es posen ballarins i ballarines atractius, prims i forts davant d’una càmera per a representar violència explícita i contextos d’abús, no perquè no sigui possible (que ja sabem que ho és) sinó per la distància que es crea entre allò que es vol representar i la percepció d’artificialitat de l’audiència.
En qualsevol cas, va ser un encert que fossin projeccions sense so, per poder gaudir de la música verdiana que el mestre Antonello Manacorda va executar amb una atenció al detall excepcional, fent brillar l’orquestra del Liceu com poques vegades se l’ha sentida. Plena de detalls, decibels i expressió, Manacorda va treure partit de la partitura, realçant textures, sons i dramatisme, tant en els nombrosos tutti que farceixen Aida, com també en els acompanyaments en moments de recolliment i àries. Esperem tornar-lo a veure ben aviat, en qualsevol repertori.
També els cors del Liceu van contribuir a fer possible uns actes primer i segon plens de força, bellesa i profunditat, amb més presència i precisió del que és habitual, amb entrega també en l’aspecte escènic. Pel que fa a les veus, la protagonista va ser necessàriament Anna Netrebko, una cantant que poques vegades fa propostes vocals interessants, però que té la intuïció dramàtica, la presència i la tècnica vocal per fer-se sempre present, demostrar sempre estar connectada, fins i tot quan a «O, patria mia», una flema li interromp breument la línia en un parell d’ocasions, i no deixa en cap moment d’oferir un personatge, musicalment parlant.
De nou, poc interessant, però sòlid. Menys convincent el Radamès d’Arsen Soghomonyan, d’aguts forts, cant lligat de manual i notables esforços per cantar en estil, però que no acaba de brillar fora dels aguts i que no transmet excepte en comptades ocasions. El duet entre Netrebko i Soghomonyan va ser interromput, desgraciadament, per avisos d’emergència als telèfons de l’audiència, durant uns quants minuts, però el que semblava que havia de ser un duet rutinari va acabar amb ambdós intèrprets pujats de revolucions i amb un nivell molt més alt de passió.
Solvent l’Amneris d’Ekaterina Semenchuk, tampoc especialment expressiva en l’aspecte musical però més entregada en l’escènic, i amb un control total del seu vestuari que rivalitza amb l’enregistrament de la Norma de la Caballé a Orange. Molt poc interessant Artur Ruciński com a Amonasro, tot i que potser menys molest que a La Traviata amb Nadine Sierra, on la seva inconsistència vocal cridava més l’atenció; tampoc excel·lent el rei de Vittorio de Campo, i menys encara el Ramfis d’Alexander Köpeczi. Bona menció, però, per a la Sacerdotessa de Carmen Buendía.
I una reflexió per acabar: l’orquestra del Liceu sí que sembla estar en un molt bon moment, com deia Josep Pons. Ara falta confirmar que la direcció de Jonathan Nott li dona la dignitat que mereix, i esperem que l’èxit de Manacorda sigui una preparació pel que ha de venir al Liceu aquesta nova temporada. Sempre és la música el que ens fa tornar al teatre, i una bona direcció musical aporta molta més llum que no pas les produccions.
Així i tot, la direcció de Shirin Neshat té nombrosos encerts, i seria un error quedar-se en la provocació i l’escàndol. Poder expressar els desastres de la guerra d’una manera tan convincent no és un talent banal i encaixa perfectament en una òpera com Aida. Que sigui una bona direcció teatral, ja és un altre tema.
