La tradició musical de la Índia

ALBERT MENA

Mentre a la sala gran de l’Auditori, la OBC interpretava Chopin sota la direcció de Cristian Măcelaru, a la sala 4 es presentava el primer concert del Cicle Trànsits, una proposta del Museu de la Música i del director, Jordi Alomar: Meghana Sardar, intèrpret de dhrupad, l’estil vocal més antic de la música clàssica índia. És una música que demana veus àgils, expressives, i on termes com el color i la qualitat del timbre també es poden aplicar.

Sardar té una veu de vellut, càlida, amb aguts brillants i una gran ductilitat a l’hora de transitar entre diferents sons, entre vocals i consonants. Això és perquè el so que executa la veu empra totes les inflexions del llenguatge per generar textures, ornaments i transformar una melodia en un conjunt de colors de gran versatilitat, tant afilats com dolços, tant rugosos com llisos.

El terme dhrupad fa referència tant al contingut poètic de l’obra com a la música, narrant temes heroics i amb la veu com a principal centre discursiu, decoratiu i expressiu. Sardar va ser acompanyada per Sílvia Vidal, qui tocava l’instrument tambura i acompanyava amb la veu, i per la percussió de Jorge Lozano i l’instrument pakhawaj. Ambdós van poder mantenir un bon contrast amb la veu de Sardar, de qualitat innegable. Les obres presentades partien d’obres musicals amb seccions escrites, però amb una part substancial d’improvisació.

Tot i la simplicitat del conjunt, els ritmes, les textures i els contrastos que generaven els músics semblaven inesgotables. Sens dubte, va resultar una oportunitat de luxe per a apropar-se a una tradició musical que no és habitual experimentar amb aquesta qualitat. El cicle Trànsits ens aproparà art de tot el món, amb la presentació de música islàmica, mexicana i també espanyola, des d’un punt de vista més transcendental del que és habitual, en una proposta que permet que l’expressió musical de diferents tradicions es reuneixi en un context nou i ple de possibilitats.