La guerra a través dels ulls d’un infant

JORDI GISBERT

Les realitats d’una guerra són sempre tan diverses com ho són les històries de la gent que les viu: soldats, milicians, civils, dones, infants o vells… Però la veritat és que els llibres d’història mai no poden esgotar la complexitat vivencial d’uns esdeveniments tan particulars com els que tenen lloc en un conflicte d’aquesta mena. Aquí rau el valor de testimonis com el que Tijan Sila ens ofereix a Ràdio Sarajevo, traduït ara al català per Maria Bosom (Angle Editorial) i al castellà per Javier García Albero (Libros del Asteroide).

L’autor hi rememora les experiències que ell i la seva família van haver de patir durant el setge de Sarajevo, entre el 1992 i el 1994, quan tot just tenia deu anys, fins que finalment van emigrar a Alemanya. La seva intenció, ens diu al postfaci, és lluitar contra l’oblit de la seva generació, aquella formada pels infants de famílies que van acabar migrant o desfent-se en la majoria dels casos, i que, en definitiva, els va tocar sobreviure, des d’una edat primerenca, a les conseqüències d’un dels esdeveniments més tràgics i singulars del segle passat.

En Tijan era només un infant quan les forces sèrbies i croates van començar a bombardejar la ciutat. Amb ulls de nen testimoniava una realitat massa cruenta per ser assumida a aquella edat: la fam i l’escassetat que condicionaven el dia a dia de totes les llars, la necessitat urgent de trobar vies d’abastiment i, sobretot, la mort, que es feia present de moltes maneres. En l’amenaça constant dels bombardejos, en els veïns que marxaven al front i no tornaven mai més, o en aquells que, lluny del combat, morien a causa de les malalties, el fred o la mateixa guerra.

A Sarajevo, els civils també eren objectiu dels franctiradors i de l’artilleria, i les víctimes civils superaven amb escreix les baixes entre els combatents. És en aquest context que Tijan rememora, en diversos passatges del relat, algunes de les ocasions en què va haver d’enfrontar-se a la mort de ben a prop. Totes aquestes vivències les compartia amb els seus amics del barri, que amb el temps van aprendre a moure’s per la ciutat de manera segura; coneixien quins carrers estaven més exposats als franctiradors i evitaven les hores en què els bombardejos eren més intensos.

Els nens com ells es van adaptar a la nova normalitat. Uns mesos d’ençà que va començar la guerra van poder tornar a l’escola, però fins aleshores passaven les estones al carrer, jugant, escoltant música a la ràdio de piles del Tijan i barallant-se amb altres grups de nois per tal d’arreplegar tot allò susceptible de ser bescanviat amb els soldats de les Nacions Unides per tabac o altres objectes que tinguessin valor al mercat negre. En definitiva, el gruix del relat pivota al voltant de les experiències quotidianes d’en Tijan i de tot allò que passava al seu barri: les vivències dels seus amics, les relacions entre els veïns i les dinàmiques que es van anar configurant enmig de la guerra.

Pel que fa a l’estil, la mirada de nen que travessa l’obra és el que permet estranyar-se davant d’allò irracional i absurd que té la guerra, i alhora de prendre distància amb la suposada serietat de les qüestions adultes. El relat pot ser purament descriptiu a estones justament perquè l’experiència infantil potser no aconsegueix fer explícites encara totes aquelles qüestions que aniran sedimentant en el judici de la maduresa. D’aquesta manera el nen que era el Tijan descobria les contradiccions i les imperfeccions del món que l’envoltava, des de la incoherència del caràcter dels seus pares fins a les dinàmiques socials del veïnat i els trets de la cultura bosniana i eslava en general.

Totes aquestes impressions infantils sobreviuen encara dins del relat que el Tijan reconstrueix des de la maduresa, i el pas del temps no aconsegueix esborrar l’estranyament que aquelles experiències van provocar-li durant la infantesa: el desconcert davant d’un món que, lluny de respondre a una lògica coherent, es revelava ple de contradiccions.