M’agrada que el cinema aposti per històries explicades de formes que no són les habituals. I encara que Daniel Sánchez Arévalo (director i guionista) no ha inventat res que no s’hagi vist abans, el que proposa a Colisión em sembla interessant. La pel·lícula de Netflix té un argument senzill: una banda d’atracadors que actua en l’època de la crisi econòmica del 2008 pateix un accident de cotxe (la col·lisió) quan es fuga del banc on han robat.
A partir d’aquí, la pel·lícula proposa cinc històries en funció de qui dels quatre lladres mor en aquest accident. És a dir, veiem com l’atzar condiciona el destí d’aquestes persones. Algun espectador pot tenir la sensació que Colisión és, doncs, una pel·lícula repetitiva, però jo no he tingut aquesta sensació, ja que després de la primera història, les altres tres comencen en el moment de l’accident i el desenvolupament és completament diferent.
S’ha de reconèixer, això sí, que no n’hi ha cap complexitat, que és pur entreteniment i poca cosa més, però el cinema pot ser això i ja està. Així i tot, la pel·lícula té un bon planter d’actors, cares conegudes, per assegurar-se, potser, que ens la prenem seriosament: Karra Elejalde, Lluís Homar, Álvaro Cervantes, Luis Zahera, Laia Costa i Tamar Novas. Un bon repartiment per elevar el nivell de la producció.
Hi ha certa progressió en aquestes històries, a poc a poc es van destapant algunes subtrames d’enganys i trampes que els mateixos atracadors pateixen. També hi ha certa part emocional que juga a favor de la pel·lícula, com el desnonament que pateix un dels lladres o el fet que dos dels atracadors siguin parella, però hi hagi una infidelitat amb un tercer. Poca cosa més, però prou material per ser gaudit.
