Els escriptors Sílvia Romero (Barcelona, 1962) i Manel Jovani (Castelló, 1948) han unit forces per escriure una novel·la que recorre quaranta anys del segle XX, del 1933 al 1973, i que ens passeja per escenaris de Barcelona, Tolosa i Vall-de-roures. Ningú com tu (Stonberg Editorial) explica la història d’amor que viuen un senyor benestant de la burgesia barcelonina i la seva serventa, òrfena de pare i mare des de petita. El relat, tot i ser de ficció, parteix d’un fet real, quan Jovani redactava un treball sobre un col·leccionista de la capital catalana. La novel·la, poblada de personatges amb els seus propis conflictes, planteja un recorregut entre l’opressió i la llibertat.
Quina va ser l’espurna d’aquesta història escrita a quatre mans?
Sílvia: Tot arrenca d’una anècdota que em va explicar un dia el Manel.
Manel: L’any 2014, redactant un treball de curs a la UAB sobre un col·leccionista barceloní, vaig trobar l’esquela d’aquest senyor a La Vanguardia i, entre altres, figurava «su fiel sirvienta Pascuala.» Dins la documentació de l’exercici acadèmic tenia la partida de defunció i, amb ella, em vaig arribar fins la seva tomba, a Montjuïc. Però allà hi havia quelcom inesperat: a la làpida figuraven dos noms: Luis Tolosa i Pascuala Arrufat. Aquesta fou l’espurna que va iniciar novel·la.
Llavors, l’època escollida, entre 1933 i 1973, es correspon amb aquesta anècdota?
Sílvia: Malgrat que la història es basa en un personatge real, voldria deixar molt clar i insistir en el fet que tot el que hi ha a Ningú com tu és ficció. Pura ficció. Nosaltres només hem agafat l’anècdota, i a partir d’ella hem recreat la nostra història. I per aquest motiu, perquè la novel·la es basa en un personatge real, l’època en què la ubiquem es correspon, a grans trets, amb l’època en què ell va viure.
Què ha estat més difícil de construir: la gran història, la del franquisme, o la petita història, la íntima, la de les cinc dones que vertebren la novel·la, per exemple?
Manel: Ningú com tu no és una novel·la històrica, però els personatges viuen dins d’un temps i un espai concrets. El relat mostra fets reals i ficció narrativa al llarg de quaranta anys. Les cinc dones tothora donen mostres de resiliència i sororitat. Són elles les que van teixint, de manera natural, la trama i l’ordit de la novel·la. Les dones i la història, la ficció i la realitat, van fluint i s’enllacen. Es pot dir que l’encaix de totes aquestes parts, no ha estat difícil.
Respecte a aquestes cinc dones, les vau pensar intentant que responguessin a diverses formes de viure el franquisme o el franquisme és més aviat un teló de fons?
Sílvia: Jo et diria que les dues coses alhora. Per una banda, tal com has remarcat, cadascuna de les dones respon a una manera diferent de viure en una època complicada com va ser la del franquisme. Però per l’altra banda també ens serveixen per retratar els diferents estadis, ambients… el diferents substrats amb què es mostrava i manifestava el franquisme.
Manel: El relat mostra diverses maneres d’afrontar la realitat del moment, amb la dictadura i l’amargor de la derrota, però sempre amb la valentia necessària per salvar la dignitat. Hi ha moltes maneres d’encarar la vida i elles, malgrat les dificultats, trien, en cada moment, la més adient.
A l’hora d’escriure sobre una època com la postguerra i el franquisme, costa fer-ho sense emetre judicis? O us n’heu permès algun?
Manel: Quan algú vol explicar una realitat pot emetre opinions, cosa que es fa constantment, però el que cal és oferir un criteri, quelcom contrastable. La intenció ha estat no amagar res, que es vegi quin és el tarannà, però oferint dades certes: les que allunyen el relat, la ficció, del pamflet.
A la novel·la és clau la relació d’amor entre el Lluís, un home benestant de la burgesia catalana, i la seva serventa, la Pasquala. ¿Quan vau pensar a escriure aquesta història, vau intentar identificar i fugir d’estereotips?
Sílvia: Sí, aquesta era la nostra màxima i la nostra intenció. És cert que el leitmotiv de la novel·la es troba en la història d’amor entre Lluís i Pasquala, però malgrat les diferents classes socials a les quals pertanyen, teníem molt clar que calia mostrar que la relació era sincera i no pas el típic abús de poder del senyor cap a la criada. Vam tenir molta cura a controlar aquest aspecte per no caure en l’estereotip que esmentaves. Volíem un amor serè, que comencés amb el respecte i l’admiració, i que a poc a poc anés derivant cap a l’afecte i l’estima.
Teníeu clara com havia de ser, de cap a cap, la relació entre el Lluís i la Pasquala o heu fet canvis a mida que escrivíeu?
Manel: A la contracoberta es diu que Ningú com tu és una història d’amor, i és veritat. Però no és com aquelles de les quals n’està plena la premsa del cor. Hem intentat reflectir què és l’amor sincer, com s’esdevé una història construïda des del respecte. La relació entre ells dos es basteix pas a pas. El relat segueix una lògica que mostra com s’esdevé la vida plena, amb fets íntims o quotidians.
Sílvia: La veritat és que el tronc central de la història que narra aquesta relació el teníem clar des de l’inici, però això no treu que, a mesura que avançàvem en l’escriptura, anéssim polint i matisant alguns aspectes.
A la novel·la hi ha una relació homosexual entre dos homes. Com vau pensar a incloure-la en la novel·la?
Sílvia: De fet, a la novel·la, entre d’altres matèries, hi ha un tema que també posem damunt la taula, i és el dels casaments pactats quan els qui formen la parella encara són o bé criatures o bé adolescents. Casaments que s’acorden per motius econòmics, o per augmentar el prestigi del nom de la família. En aquest sentit, en diversos passatges, apareix la necessitat d’apagar certs rumors quant a la masculinitat, precisament, de Lluís. I aquest aspecte és el que ens va dur a incloure, en el conjunt de la novel·la, una relació que, aquesta sí, fos homosexual. Entre altres coses perquè volíem mostrar la situació de persecució i injúries en què vivia aquest col·lectiu en aquella època. I malauradament, potser també avui en dia.
Manel: La llibertat és com l’aire: només es nota quan falta, perquè ens ofeguem. El contrast entre aquells anys de plom i la societat del segle XXI, és brutal. Llavors, i no fa tant de temps, teníem vides truncades, parelles desfetes, persones blasmades, humiliades, protagonistes d’acudits estúpids. Tot un abisme de foscor que, un cop escrit, vol mostrar l’absurd de les normes que no accepten la diferència. I, a partir d’aquí, la lectura, les opinions i els criteris.
Imagino que hi ha hagut un procés de documentació. Com ha estat?
Manel: Primer amb la informació aplegada per fer el treball de la UAB, però d’altra banda i d’acord amb la trama, on sols l’anècdota i alguna dada són reals, el relat, la ficció, creixia espigolant fets històrics on s’inserien els capítols i les cartes, creades a base d’una labor de conjunt, a quatre mans.
La novel·la abraça sobretot tres grans localitzacions: Barcelona, Tolosa i Vall-de-roures. No us pregunto sobre Barcelona, però sí sobre els altres dos llocs. Què volíeu que us aportessin a la novel·la?
Sílvia: Hem comentat abans que Ningú com tu es basa en una anècdota al voltant d’uns personatges reals, i malgrat ser una història de ficció, sí que hi ha alguns petits elements, petits detalls, que es corresponen amb la realitat. Aquest lloc de naixement de la Pasquala, un dels personatges principals, a Vall-de-roures, és una de les dades que vam trobar en documentar-nos. I per aquest motiu vam iniciar la narració en aquesta població. A més, ens aportava la possibilitat de mostrar uns vincles d’amistat que perduren malgrat la distància.
Manel: A Tolosa, amb la retirada republicana, es van aplegar alguns combatents cercant aixopluc. És fins aquesta ciutat on fem arribar Pilar. Serà allà on podrà viure el compromís per la llibertat, la lluita a la Resistència i on podrà fer realitat una vida nova.
Podem veure la novel·la com un recorregut entre l’opressió i la llibertat?
Sílvia: No m’ho havia plantejat amb aquestes paraules, però jo crec que sí, que és una molt bona definició del missatge que hem intentat transmetre.
Manel: La manca de consciència de classe i de cultura històrica, ha portat a no definir amb precisió el feixisme. A Ningú com tu hi ha uns personatges que pateixen aquest sistema brutal, mentre que d’altres en són beneficiaris. Però la resposta que donen els primers demostra l’absoluta comprensió del moment històric que els ha tocat viure. I així és com s’esdevé la seva lluita diària vers la llibertat.
A la novel·la hi ha diversos temes transversals, com l’evolució del paper de l’església en la societat, la lluita d’aquestes cinc dones… Com heu treballat aquests temes?
Manel: És cert, hi ha episodis que brollen de la pròpia història, de la dictadura, que tot ho absorbeix. Per aconseguir més eficàcia narrativa, el relat se centra en uns pocs aspectes: l’església, les dones, i altres temes, però als que hem dedicat tota l’atenció, ja sigui aprofundint en la psicologia dels personatges o esbrinant aspectes concrets de la societat, les lleis i l’economia del franquisme.
Respecte als recursos narratius, podem destacar l’ús de les cartes.
Manel: Les cartes són un pont bidireccional, una finestra que s’obre a un món que no es pot copsar ni entendre d’altra manera. També esdevenen la palanca que fa força, que obre camí, uneix i vehicula idees i actituds, perquè aquí és on els personatges parlen al cor i al cervell de qui les llegeix. Allà es troben les emocions humanes més íntimes i belles. Les cartes serien el nucli incandescent si Ningú com tu fos un planeta semblant al nostre: un lloc tan summament formós com contradictori.
Entenc.
Sílvia: A més del que acaba de comentar el Manel, l’ús d’aquestes cartes que clouen cadascun dels diferents capítols, aporta un ric canvi de punt de vista narratiu. Ens permet passar de la tercera persona amb narrador omniscient a la primera persona, i no es tracta, només, d’un canvi de conjugació verbal. Ens va semblar que la primera persona contribuïa a mostrar diferents aspectes socials, econòmics, d’amistat, de preocupació o alegria… fins i tot d’abús de poder, d’una manera molt més personal, íntima, subjectiva. Amb tot el que això implica a l’hora de crear empatia amb el lector i aconseguir que se submergeixi totalment en la novel·la. Perquè amb aquesta primera persona se sent interpel·lat.
Una vegada escrita la novel·la, sentiu que heu viscut un gran viatge? En fareu un altre junts?
Sílvia: Jo diria més, un gran i fascinant viatge en el qual he après molt. I sí, la intenció és continuar formant equip i escriure’n una altra. De fet… ja l’hem començat!
Manel: Ha estat un bell viatge a l’illa d’Ulisses, però sense els paranys i perills que va patir l’heroi. Qui no voldria repetir el camí d’aquesta joiosa experiència? Sí, és cert, ja l’hem començat!
