La meva segona immersió en les novel·les de l’autor escocès Ian Rankin (Cardenden, 1960) ha estat tan frustrant com la primera. El escondite (RBA amb traducció al castellà de Pablo Martín Manzano) és la segona entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia John Rebus, un personatge que almenys en les dues obres que he llegit (l’anterior va ser Nudos y cruces) m’ha semblat una mica desdibuixat, se m’ha fet difícil teixir cap mena d’empatia amb ell. Encara que molts protagonistes de novel·la negra són agents de policia amb males puces, condicionats per experiències traumàtiques, un gairebé sempre troba el camí per sentir-los propers.
La història d’aquesta novel·la ens manté a Edimburg, on s’ha trobat el cadàver d’un home jove, suposadament mort per sobredosi, tot i que aviat intuiran que al darrere hi ha una trama més complexa i que les causes del decés són unes altres. Rebus comença a buscar connexions pels baixos fons de la ciutat escocesa, mentre el seu cap li demana que encapçali una campanya contra les drogues en col·laboració amb les altes esferes locals. Així, doncs, el policia es mourà per aquests dos ambients tan contrastats.
Ian Rankin.
Normalment, si apareixen rics empresaris en novel·la negra és que alguna cosa amaguen i sempre hi ha aquella reflexió sobre on hi ha més violència i més manca d’escrúpols, entre els poderosos o entre els qui no tenen res. La trama d’El escondite és senzilla, massa fins i tot, i Rankin redueix tot el que passa a un cúmul de coincidències inversemblants, com si la ciutat d’Edimburg fos poc més gran que una capsa de llumins.
D’altra banda, la manera d’arribar a conclusions del protagonista és irritant. Pot estar perdut durant moltes pàgines i, de sobte, lliga fils en un tres i no res, sense que coneguem com ho ha fet. Pitjor encara, sense que ens hagi donat cap mena de pista sobre les implicacions que té cada personatge. A més, la forma de narrar de Rankin és desconcertant, canvia de focus constantment i es triguen unes quantes línies a saber quina situació ens està explicant exactament.
Això s’agreuja pel fet que costa distingir els personatges. Rankin fa que tots ells parlin exactament igual. Potser la traducció ha tingut alguna cosa a veure, però fins i tot utilitzen, tots ells, les mateixes paraules col·loquials. En cinc pàgines trobem diversos personatges, quatre o cinc, dient «joder» cap aquí i «joder» cap allà. En definitiva, m’ha semblat una novel·la negra molt fluixa que escriuria algú que encara no coneix del tot els fonaments del gènere.
