A vegades, les crisis existencials ens fan desitjar passar una temporada lluny de casa, en algun indret natural on poder reconnectar amb nosaltres mateixos. Això és el que li va passar a l’autor del llibre The Place of Tides (Penguin Books, encara no traduït al castellà ni al català), James Rebanks (1978), un pastor i granger britànic que va sentir la necessitat de passar uns mesos en una illa remota de Noruega, on temps enrere havia anat a parar per una qüestió laboral.
Allà no hi viu ningú, però cada primavera una anciana s’hi instal·la durant uns mesos per reconstruir nius que acullin els ànecs èider que arriben en la seva migració anual per posar ous. El que fa Anna, des de fa anys, és mantenir una tradició local i sobretot familiar en una època en què la vida moderna i els canvis climàtics fan que aquest llegat s’estigui perdent. Temps enrere, diverses famílies vivien del que donava aquesta illa i una d’aquestes feines era cuidar els ànecs i aprofitar després les plomes que deixaven per fer el farcit de nòrdics i edredons de manera sostenible.
Rebanks es veu, de sobte, vivint en un entorn salvatge, en una petita granja amb dues dones grans amb qui aparentment no té res a veure. Els primers dies de desconcert de l’autor, de no entendre com s’ha de comportar ni què ha d’esperar d’aquella experiència, donen pas a una estada tranquil·la, en contacte amb una natura exuberant i sorprenent. És una oportunitat d’entendre què és el que importa en la vida, quins han estat els seus maldecaps i de quina manera pot encaminar el seu futur.
James Rebanks.
El llibre, però, és sobretot el retrat de la vida d’Anna, de les decisions que han marcat la seva vida, d’allò que la uneix amb l’illa, amb els ànecs, amb la seva família i el seu passat. Ella és una dona enigmàtica, senzilla, però difícil de conèixer. Durant tota l’estada, Rebanks tindrà dubtes sobre què pensa o sent ella. Però a poc a poc, ell l’anirà admirant, perquè Anna és una persona forta, perseverant i fidel a si mateixa.
The Place of Tides ens permet gaudir, en certa manera, d’aquests entorns salvatges, on la marea puja, on les tempestes semblen no acabar-se mai i on els depredadors esperen també l’arribada dels ànecs. L’espai que dedica l’escriptor a la seva crisi és petit, més aviat el llibre és un reportatge llarg, molt descriptiu, sobre una forma de vida que ha passat de ser tradicional a pràcticament exòtica.
És una lectura plaent, que ens estimula a situar-nos, nosaltres mateixos, en aquelles costes i petits illots, sentir el soroll del vent i l’olor de la mar. Segurament, Rebanks podria haver aprofitat més el seu estat anímic i les seves observacions per regalar-nos algunes reflexions existencials més, les quals no abunden en el llibre. Les he trobat a faltar. Però n’hi ha alguna que fa pensar: “no podem ser el que som i el que aspirem a ser alhora, alguna cosa en nosaltres ha de morir perquè permeti néixer alguna cosa nova.”
