Hi ha una idea de base a Sirat que és bona: el retrat d’un grup de persones que, per causes diverses, acaben al desert del Marroc on a poc a poc es van endinsant, com si entressin en una mena de laberint sense adonar-se’n. Aquestes persones són, d’una banda, un pare que busca, juntament amb el seu fill petit, una filla que va marxar de casa i creu que pot estar en alguna rave.
D’altra banda, un grup d’homes i dones estrangers que semblen viure en dues furgonetes anant de festa en festa sense contemplar quins són els seus límits. Cadascú té una raó per haver adoptat aquest tipus de vida, però només coneixerem, en essència, el que mou al pare i al fill. Hi ha diversos fils que ens permeten reflexionar sobre aquestes històries: per exemple, que per sobre de cada drama individual hi pot haver una tragèdia col·lectiva encara més gran.
Sirat, dirigida per Oliver Laxe, té bones virtuts. La més important, diria, és la radiografia que fa del grup de ravers, que m’ha semblat interessantíssima. En canvi, la història del pare, Luis (Sergi López), i el fill m’ha semblat més aviat fluixa, desdibuixada i una oportunitat perduda en l’aspecte interpretatiu. López no està a l’altura del personatge, no fa el seu drama versemblant en cap moment, més aviat el veig massa lineal tota la pel·lícula. Sort que els papers secundaris són excepcionals.
El gran problema que veig a Sirat és que les bones idees no s’acaben de traduir del tot en una bona pel·lícula. Per exemple, el tema de la guerra internacional de fons que provoca desplaçament de persones i de militars grinyola massa. Fa la sensació que ha mancat talent per entrellaçar els diversos fils que hi ha en aquesta història, com si haguessin posat bons ingredients en una recepta que no està ben lligada.
