Glòria Calafell Martínez (Barcelona, 1947) és llicenciada en Filologia Catalana i ha exercit de professora de llengua i literatura en diferents instituts de secundària. Però malgrat aquesta trajectòria professional en el món de l’ensenyament, sempre s’ha dedicat a l’escriptura, la seva gran passió, sobretot en el camp de la poesia.
D’entre les seves publicacions cal destacar La semàntica del temps (2008), Pronòstics del temps (Premi Jalpí i Julià de Poesia 2009), No.m fall recort del temps (Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real 2009), Basaments catalogats (finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011), Terra humida (Premi de Poesia Marià Manent 2013), i d’altres. El 2025 publica Escala de cargol (Pont del Petroli Edicions), un poemari que ens parla de la vida, de la memòria, dels records que amaren els objectes més quotidians, amb un to clarament reivindicatiu a favor de la cultura.
El primer que em crida l’atenció en obrir el llibre és la citació de Hannah Arendt: «Contra la subjectivitat dels homes s’aixeca l’objectivitat del món fet per l’home». Ens trobem realment en un món dominat pels homes?
Evidentment. Històricament és així en la nostra cultura, jo diria que mundial… Encara que a través dels segles hi ha hagut dones que han dominat des de temps mítics, com les amazones, o dins la història reines o senyores feudals, com la comtessa Ermessenda de Carcassona i altres nobles. Des del punt de vista social, trobem un trencament en les beguines de Flandes, un moviment de dones laiques i religioses al mateix temps independents que van trencar l’esquema de l’autoritat eclesiàstica medieval.
Hauríem de prendre-les com a exemple?
Són exemples minoritaris, però. Malgrat tot, la dona sempre ha estat i està sota un domini patriarcal, per dir-ho convencionalment. Les lleis les han fetes ells i per a benefici d’ells. No parlo de classes socials, parlo de gèneres, de sexes.
Però les classes socials també estan sotmeses.
Quant a classes socials el poble, és a dir la classe obrera, fins fa segle i mig, també ha estat sotmesa a unes lleis que no la beneficiaven. La meva experiència com a dona que provinc d’aquesta classe social ha estat una reivindicació per conquerir els mateixos drets socials dels homes.
Entenc.
És a dir, els drets humans aplicats a les dones, reivindicant igualtat legal, econòmica, social i reproductiva, incloent el dret a la integritat física, a l’educació, a treballar amb igualtat salarial, a votar, a ocupar càrrecs públics, a la propietat, i la llibertat de decidir sobre el propi cos… És una lluita històrica del feminisme per superar la discriminació de gènere tradicional.
I tot això es reflecteix en la teva obra.
En els meus poemes sempre parlo de dones que lluiten fora i dins la llar, concretament d’aquelles a qui dec el que soc.
Permet que passi a la segona citació, que pertany a la poeta Dolors Miquel. En ella hi trobem el primer esment a unes escales, com les escales que donen títol al poemari.
D’entrada, com a poeta m’agrada Dolors Miquel perquè té una veu forta dins el panorama poètic català, i aquest fragment l’he agafat perquè «al final de l’escala hi ha un ull» per on es veu un exterior; en el meu poemari, al final de l’escala, hi ha una finestra per on es veu un horitzó.
De Dolors Miquel ja ho has insinuat, però és també el cas de Hannanh Arendt? Es tracta d’autores de capçalera, per a tu?
He de dir que sí. Totes dues dones, la filòsofa i la poeta, m’agraden com a autores. M’hi identifico.
Tot seguit, en girar pàgina, hi ha una il·lustració, de la qual n’ets l’autora, on veiem una nena a l’inici, precisament, d’una escala de cargol. És una imatge inquietant que ens ofereix la idea d’infinitud, amb aquesta escala que es va cargolant amunt i més amunt. Era aquesta la teva intenció?
Sí. L’escala és la formació de la vida fins a l’adolescència: pujar una escala recargolada i el que hi troba al final no és altra cosa que la trajectòria que hi trobarà quan surti.
A la primera part del poemari, on trobem gairebé tot el gruix del recull i que duu per títol «Graons de la realitat», els poemes sobretot ens parlen del pas del temps. I voldria destacar que sovint mostres aquest pas del temps mitjançant la memòria inserida en els nostres objectes més quotidians. Per què?
Perquè cada objecte de casa, durant la meva infantesa, sobretot, servia per a alguna cosa i aquesta cosa forma part de la meva vida, dels meus éssers que ja no hi són i que perviuen en mi sempre a través de la seva funció quotidiana.
També denuncies la ignorància, la incultura, però sobretot el fet de no lluitar-hi en contra, de no fer res per evitar-ho.
Suposo que abans ho he contestat en part: la incultura en la classe social obrera ha estat gran. Les meves dues àvies no sabien de lletra i la meva germana i jo tenim carreres universitàries gràcies, en part, a la feina d’aquelles dones que no sabien ni llegir ni escriure.
Entenc. Un altre element molt important dins la semàntica del poemari és la plasmació del capvespre. Quin significat té, per a tu, el capvespre?
És la llum que més m’agrada. Tinc la sort de viure de cara al Tibidabo o, quan soc fora de Barcelona, de cara al mar. En ambdós llocs, quan es pon el sol, a vegades el cel agafa uns tons bellíssims des del blau, al lila, al rosa, taronja de foc i groc que són espectaculars. També em representa la bellesa de vida abans d’apagar-se, d’enfosquir-se i de fer balanç de tot el que ha estat tot el dia o la vida.
A Escala de cargol trobem poemes directes i realistes que interpel·len al lector.
De fet i d’alguna manera tot el poemari interpel·la el lector. Perquè tot i que són escrits subjectius, tothom pot sentir-se o no identificat, i pot dir o interpretar el que senti o vulgui, des dels objectes com la natura i el que m’ofereix; i el fet que algú pugui sentir-se interpel·lat m’agrada.
Al llarg de la lectura trobem, de nou, alguns dels qui potser són els teus referents, perquè hi ha poemes dedicats a Jesús Moncada, Rainer M. Rilke, i Mercè Rodoreda.
M’agrada llegir, però sí que tinc autors i autores preferits tant de prosa com de poesia. Evidentment, tant Mercè Rodoreda (la gran Rodoreda, per a mi) com Jesús Moncada són grans narradors que, per causes de la meva professió, he treballat amb els alumnes molts anys en les classes de literatura. De tant en tant, em venen sovint al cap, no sé si és per art de màgia o, simplement perquè m’agraden. Quant a Rilke, tinc diversos poemaris traduïts per Feliu Formosa i l’he rellegit diverses vegades i sí, també m’agrada.
D’entre tot el ventall de recursos que utilitzes destacaria, sobretot, les imatges o metàfores visuals, i també el ritme i musicalitat dels poemes. Com treballes aquestes tècniques?
Tinc una facilitat per trobar imatges perquè m’agrada el dibuix i la pintura. A vegades les veig reflectides a la ment i miro de traslladar-les al paper. He de dir, també, que soc sinestèsica, és a dir: una olor forta em pot produir un gust, la música pot ser color… Literàriament no m’agraden les rimes, però sí el ritme, el color i el traç que de fet va lligat amb el ritme, clar!
En definitiva, el recull de poemes d’Escala de cargol ens convida a la supervivència, a continuar lluitant, a tirar endavant?
Sempre. No em vull rendir mai. El que no soc és gaire prolífica, encara que escrigui tot sovint. Amb això vull dir que solc ser molt selectiva amb el que faig, dibuixant i pintant també.
