Vetllada francament decebedora al Palau de la Música, amb una direcció insuficient de François-Xavier Roth, al capdavant de la gran SWR Symphonieorchester i el talent del flautista d’Emmanuel Pahud. El problema no va ser l’orquestra, ni el solista, ni el concertino, ni el repertori: el principal obstacle perquè les peces de Debussy, Mozart i Ravel volessin va ser un director que recordava a les pitjors direccions de Josep Pons en el repertori simfònic.
El domini de la narrativa era tan pobre, que cada silenci, cada pausa entre seccions desconnectava una frase de la següent, una secció d’una altra, deixant les melodies i els gestos perduts en un oceà de foscor; un so sec per part de l’orquestra afavoria distingir cada so per separat, prioritzant la individualitat, però la falta d’atenció respecte al conjunt tendia a generar estridències i faltes d’entrada a temps, fos en arpes, percussió o vent metall, i impossibilitava la creació d’atmosferes (error capital en obres com les presentades).
La primera, el Prélude à l’après-midi d’un faune, va mostrar el Roth que utilitzava els recursos més obvis per a caracteritzar la peça, amb una literalitat exasperant a l’hora de llegir i presentar la música, com si l’única possibilitat expressiva de l’obra fos tocar els compassos de la manera més quadriculada possible, amb crescendos poc ben resolts i impossibilitant cap mena de clímax. Va seguir el Concert per a flauta núm. 1 de Mozart, amb una escassetat rotunda de propulsió (un dels trets fonamentals del classicisme, i que brilla especialment en el tercer moviment) i ofegant qualsevol possibilitat d’alegria i expressivitat.
Emmanuel Pahud.
Per acabar, Roth va destrossar Daphnis et Cloé de Ravel, interpretant-ho com si fos Stravinsky, amb volums exagerats, secs i obtusos, i amb la velocitat i capacitat dramàtica d’una banda sonora de telesèrie, però sense la ironia i humanitat del compositor rus ni la funcionalitat ni emoció d’una banda sonora. Impossible defensar aquesta mala praxi interpretativa de Roth davant d’un repertori que mereix més respecte i sensibilitat.
Emmanuel Pahud va demostrar, per contra, musicalitat i coneixement del repertori en el concert per a flauta de Mozart, malgrat tots els intents de Roth d’ofegar la brillantor i interès de la seva línia, dificultant el diàleg entre instrument i orquestra. Executant agilitats, expressant dubte, alegria i cordialitat amb petits gestos del so, Pahud va ser la principal ànima de la peça, fent reviure les melodies de Mozart amb totes les seves complexitats, però amb una òptica molt més profunda que la de l’enregistrament que té amb Claudio Abbado del mateix concert. I com es va trobar a faltar la direcció energètica del director italià.
Molt solvent també la SWR Symphonieorchester, a qui hem pogut gaudir en nombroses ocasions en direccions molt més brillants. La seva capacitat per a generar sons complexos, plens de textura i emoció des d’una visió antagònica de Roth, es va fer digna d’admirar. Esperem poder tornar a gaudir de la seva tècnica ben aviat, en un altre context.
