A Los domingos ens trobem amb una adolescent de disset anys, Ainara (Blanca Soroa), que després d’experimentar una forta vocació religiosa, ha decidit que vol fer-se monja. Ella té dues germanes petites i un pare que amb prou feines pot tirar amb la família i amb la seva vida, després que la seva dona, i mare de les nenes, morís temps enrere. De fet, aquest pare, Iñaki (Miguel Garcés), té tants problemes financers amb el seu negoci, un restaurant, que amb prou feines reacciona quan coneix la decisió de la seva filla.
En canvi, la tieta d’Ainara, i germana d’Iñaki, no vol acceptar que la seva neboda renunciï a la seva joventut entrant en un convent. La diferent manera que tenen aquests dos germans de gestionar la situació és la punta d’un iceberg que aplega tots els problemes familiars que han anat arrossegant en silenci els darrers anys. De fet, tota la pel·lícula es mou en una aparent superfície que amaga una complexitat molt més profunda.
Una de les grans preguntes que ens podem fer davant la voluntat d’Ainara de fer carrera religiosa és el perquè. Per què vol realment ser monja? És autèntica vocació? És una via d’escapament d’una vida que l’angoixa? És la seva manera de superar el dol per la pèrdua de la seva mare? L’espectador ho ha de decidir amb els indicis que la directora i guionista Alauda Ruiz de Azúa va deixant al llarg de la història.
En aquest sentit, Los domingos, no té un argument d’aquells mastegats, que el públic ha d’empassar-se, sense més ni més, sinó que planteja diversos fils que cal estirar. La mateixa vida de la tieta, Maite (Patricia López Arnaiz), és plena de conflictes interns que van més enllà de la relació amb el seu germà i amb la seva neboda. A estones, tenia la sensació que l’autèntica protagonista de la pel·lícula era ella.
Les interpretacions de López Arnaiz i Soroa són espectaculars, els seus personatges són un tàndem molt profitós per a la història: una és adulta, l’altra és adolescent; una lluita activament mentre l’altra sembla acceptar passivament el seu destí. Tot el que explica Ruiz de Azúa en aquesta pel·lícula m’interessa, m’atrapa, em desperta l’empatia cap a diversos personatges. No és casual que faci ja uns mesos que és a les cartelleres de cinema i encara ompli sales.
