Si algú encara no té clar que el relat del cristianisme ha estat interpretat i transmès al llarg de la història pels homes i que, per tant, té biaixos masclistes, llavors pot anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure l’obra dirigida per Carme Portaceli (amb dramatúrgia d’ella mateixa i d’Inés Boza). Descobrirà, no només, que el patriarcat ve de lluny, sinó que el personatge central d’aquesta obra, Maria Magdalena, no és exactament com ens ho havien explicat.
L’obra és senzilla d’entendre, tot el que Portaceli ens vol dir, a través del text de Michael De Cock, es copsa aviat. No necessitem gaire estona per saber quin és el missatge: Maria Magdalena no era una puta [sic], sinó una figura clau per entendre alguns episodis rellevants com la crucifixió i la resurrecció de Jesús. Tot i que el tema dona de si per aprofundir-hi, per proposar un debat ric a un públic que entenc ben format, malauradament es redueix, al TNC, en un discurs pla, repetitiu i sense cap fissura que permeti als espectadors replantejar-se res.
És a dir, tinc la sensació que a Maria Magdalena un ha d’anar a comprar el discurs, a empassar-se’l sense necessitat de processar-lo. Portaceli ens mastega tant el missatge, ens el repeteix tantes vegades, li dona tantes voltes al mateix, que si un no l’entén, ha de ser perquè, sortadament, s’ha quedat adormit a la butaca. Hi ha una escena, per exemple, en què Míriam Moukhles fa un monòleg sobre què esperen els homes de les dones que consisteix en una esgotadora repetició, amb referències sexuals, que s’encalla en el clixé.
Són diversos els factors que em semblen irritants d’aquesta proposta. Alguns personatges apareixen i un no sap ben bé per què, com Alessandro Arcangeli, que potser surt per forçar que se senti la llengua italiana a l’obra. No he acabat de tenir clara la necessitat que alguns personatges parlin en llengües diverses, potser és una manera de donar a entendre que el masclisme que hi ha en el Cristianisme ha arribat a tot el món.
Míriam Moukhles.
Tampoc he acabat d’entendre quines intencions hi havia darrere de la caracterització del personatge del taxista, que es diu, ves per on, Jesús (interpretat per Romeu Runa). Argumentalment, entenc la transcendència que es vol transmetre, però des del meu punt de vista, és un personatge mal construït, que esgota i, ras i curt, cau malament. La seva presència a l’escenari perjudica l’obra.
El problema no és tant d’interpretacions, perquè amb aquest text, els actors i actrius només poden sobreviure a un seguit de situacions d’una absurditat creixent. El personatge principal és una especialista en Maria Magdalena, que ha de fer una conferència a Barcelona. Aquesta erudita és Ariadna Gil, una actriu molt respectable i respectada, però que aquí costa de creure-se-la. No la culpo, però.
Hi ha un altre fil argumental a l’obra que té a veure amb la separació del personatge interpretat per Gil i el seu marit, amb una baralla per la custòdia de la filla que tenen tots dos. L’evolució d’aquesta altra història i la manera com acaba no és menys pueril que tota la resta de disbarats a què ens aboca Portaceli.
El que em sap més greu com a espectador és que m’he acostumat a anar al TNC amb les expectatives més aviat baixes. ¿Com és possible que el nostre Teatre Nacional programi tan sovint espectacles que només es recorden per haver posat a prova la nostra capacitat de resistència? Sort que després del martiri arriba la resurrecció.
