Peixos, la nova novel·la d’Eva Baltasar, s’endinsa en una relació amorosa que avança cap a la dependència i la pèrdua de control. La narradora, una escriptora sense nom en la quarantena, reconstrueix des del futur una història que ens fa saber que acabarà malament. L’aparició de la Victòria, una dona magnètica que ven peix en una rulot i que viu al marge de qualsevol comoditat, marca l’inici d’una relació intensa que, progressivament, esdevé una forma de captivitat.
La novel·la s’organitza a partir d’una estructura no lineal que entremescla el present de l’escriptura i el passat de la història ja viscuda i coneguda. La protagonista narra i aprofita per a analitzar les vivències i els sentiments des de la distància que li ofereix el temps. Alguns records funcionen com advertiments al lector. Altres introdueixen fissures que anticipen el deteriorament de la relació. El relat no busca la sorpresa sinó que ens permet entendre com es construeix aquesta deriva.
Eva Baltasar.
El vincle entre la narradora i la Victòria gira en gran part al voltant del desig. Però no es presenta com una força alliberadora, sinó com un mecanisme de domini. La sexualitat hi ocupa un lloc central: és explícita, física i, fins i tot, violenta. A mesura que avança la relació, es fa més evident l’asimetria. Aquest procés es construeix també a través d’un joc de miralls. La mirada de la narradora sobre la Victòria en revela el caràcter, però també posa en evidència les pròpies mancances.
Més enllà de la història, Peixos (Club Editor i Random House en castellà amb traducció d’Unai Velasco) destaca sobretot per l’estil. Baltasar construeix una prosa molt treballada, rica en imatges i amb un ritme precís. El text és dens i sensorial, i aconsegueix traslladar al lector la mateixa sensació d’absorció que viu la protagonista. En aquest sentit, la novel·la no destaca tant per la seva trama, que transita per territoris coneguts dins del relat de les relacions tòxiques, com per la manera com està escrita.
Amb Peixos, Baltasar consolida una escriptura cada vegada més precisa i exigent. Sense necessitat de grans girs narratius, la novel·la avança amb una intensitat sostinguda que incomoda i atrapa alhora. Més que explicar una relació, ens fa sentir-la des de dins, amb totes les seves contradiccions. És en el llenguatge on la novel·la troba la seva veritable força i on construeix una experiència de lectura intensa i absorbent.
