Dos directors de teatre català presenten als Teatres del Farró una proposta carregada de referències culturals, de música i de solitud: Xavier Albertí i Albert Arribas plantegen, a Beethoven, una fórmula mixta que barreja discurs teòric, interpretació musical i humor metateatral (marca Arribas!), amb un text que seria, en una descripció banal, un programa de divulgació ben fet (sense texans!) i que transmet la passió pel compositor de Bonn.
Té nombroses espurnes de creativitat: de presentar múltiples errors de pronunciació del nom de Beethoven, a donar un cop al piano per explicar la ressonància simpàtica, a parlar d’orinals en contextos sorprenents, que demostren coneixement de l’acte escènic, de l’escriptura teatral, dels tempi que demana un escenari. Però també d’una certa tendència a la literalitat, d’explicar una cosa sense anar més enllà de l’explicació: parlar d’una pràctica musical que proposa la masturbació podria ser divertit, xocant i fins i tot interessant si el context ho enriquís, si no es quedés en la mera anècdota.
Però a vegades el text no transcendeix la seva existència. Com ja es va poder percebre a Compto cada passa meva sobre la terra, Albertí pot subratllar massa el que es veu, anul·lant les múltiples lectures que es podrien realitzar de totes les paraules. I té prou impacte perquè la màgia de les produccions d’Arribas que treballen amb barreges de format (des de narració, a documental, d’allò personal a allò metateatral), sovint obrin les portes a multitud de referències, de microunitats de significat.
Beethoven.
Aquí també n’hi ha: tenir a l’Albertí tocant totes les notes agudes del piano d’un sol cop de mà en un context que demanava certa cura i sensibilitat és humor genuí. Més d’aquest humor s’hauria agraït, perquè de text n’hi ha molt. Això sí, és una producció que aprofita els talents de l’Albertí per fer expressions subtils, per interpretar fragments de Beethoven amb una certa solvència, per gaudir del seu timbre vocal. No és pas un Actor amb A majúscula com l’Oriol Genís o la Mont Plans, però sí un personatge amb carisma i capacitat de transmetre.
I l’inici de la sonata Patètica, l’Andante de la 30 o l’inici de la 32 passen per les seves mans com un sospir. També la música, però, acaba sent poc més que una cita literal, i ens deixa orfes de la possibilitat d’un comentari humorístic sobre l’obra del de Bonn. L’escena és interessant malgrat la sobrietat, amb una il·luminació d’Aurembiaix Montardit excel·lent, així com el vestuari de Manuel Mateos (amb aparició estel·lar d’un mocador que entra i surt d’una butxaca), i amb els tocs Arribas que sempre obren portes a realitats paral·leles.
Possiblement, sí que es pugui criticar un text, però, que parla eminentment d’homes i que també fa menció explícita de treure les dones, els negres i els homosexuals de la perifèria per introduir-los al centre de la narrativa: sembla una fórmula ja passada de moda i innecessària.
