En un entorn en què qualsevol rastre de la civilització urbana tal com la coneixem ha quedat aniquilat, la població viu arrecerada en una mena de fortificació, amagats rere un mur que els protegeix. Hi tenen moltes mancances, però ningú no gosa sortir d’allà, perquè el bosc famolenc que els envolta podria acabar amb ells del tot. De vegades, tanmateix, les circumstàncies propicien un canvi de plans inesperat. Això és el que li succeeix a la jove protagonista d’aquesta història, que, quan un desconegut irromp al mur i li roba un objecte valuós, es veurà empesa a seguir-lo natura endins per recuperar-lo, acompanyada només per la seva fura.
Abans de fugir, el desconegut havia despertat la curiositat de la nena en parlar-li de llocs més enllà de la muralla, del passat, de tota una realitat aliena al dia a dia de la seva comunitat. L’escriptora britànica Frances Hardinge (Brighton, 1973) té un dels estils més singulars de la literatura infantil i juvenil contemporània; i l’èxit, tant de la crítica com del públic –acumula premis i nominacions a les distincions més importants de la categoria, inclòs, el Premi Llibreter 2019 per La cançó del cucut (2014)–, no l’ha fet renunciar a aquesta mirada pròpia.
El seu darrer llibre, El bosc dels mil ulls (Bambú amb traducció al català de Xavier Pàmies i amb traducció al castellà de Noemí Risco Mateo), es dirigeix a un públic més infantil del que és habitual en ella (a partir d’onze anys, segons la recomanació de l’editorial, que podrien ser nou o deu segons la maduresa del lector), i, a més a més, és breu, unes cent pàgines, il·lustrades per Emily Gravett (Brighton, 1972), artista premiada dos cops amb la Kate Greenway Medal, i amb qui ja havia col·laborat a L’illa dels murmuris (2023).
Text i imatges s’acoblen per evocar un imaginari atmosfèric, opressiu i alhora esclatant de vida; l’imaginari del bosc, un bosc que emergeix en múltiples tonalitats de verd –un color fonamental a la novel·la– que contrasten amb el blanc i negre dels personatges i escenaris protegits (o empresonats?) per la fortificació que els aïlla. El relat –perquè és més un relat llarg que una novel·la breu– es vertebra al voltant del tòpic del viatge de l’heroi.
La protagonista abandona per causa de força major el seu lloc segur i emprèn una expedició que la condueix al bosc, que, com als contes tradicionals, es presenta com una al·legoria del perill, que no deixa de ser una manera d’expressar el que ens és, per damunt de tot, desconegut, inacabable; i, al mateix temps, un ritus de pas indispensable per a créixer. Allà hi viuen espècies que poden ser una amenaça; però, per damunt de tot, el terror rau en la manca de plànol, d’un camí traçat per endavant; la manca de certesa d’un destí que acompleixi la recerca.
No és difícil llegir El bosc dels mil ulls com una metàfora de fer-se adult, de trencar l’ou de la infantesa i sortir de l’entorn protector –la família, l’escola, els amics– per forjar la identitat pròpia. És un recorregut que no admet massa planificació prèvia, o que, en qualsevol cas, depara sorpreses, girs, canvis de ruta i acompanyants inesperats, tal com li succeeix a la noieta del llibre. I, compte, endinsar-se al bosc no vol dir que aquest, de sobte, esdevingui dòcil ni amigable; vol dir, com a molt, que aprenem a conviure amb una incertesa constant, a acceptar-a i a trobar-la, fins i tot, seductora.
Les imatges –les d’Emily Gravett i les suggerides per Frances Hardinge, més a través de sensacions que de descripcions visuals rudimentàries, destresa que prova la subtilesa i el lirisme de la narració– creen un imaginari ombrívol i alhora magnètic, fan del bosc un personatge més, un personatge viu que també diu la seva. La noia, d’aspecte pobre i amb el cap pelat, com tota la gent del seu poble, sembla infondre’s de vigor amb el verd de les fulles i els animals; un dibuix de la natura gens amable, però despert, en moviment constant, que és el que compta.
Com la protagonista, el lector avança per les pàgines d’El bosc dels mil ulls amb passos incerts, sense saber ben bé què li espera, per previsible que pugui semblar en principi el plantejament. És una faula inquietant, pel què, però sobretot pel com; l’autora és capaç de crear una atmosfera inquietant, que empeny a moure’s en la sospita, la sensació que potser no ho entendrem tot, perquè aquesta és, ben mirat, la naturalesa de l’existència. Frances Hardinge ho recorda, a lectors petits i grans, amb un llenguatge poètic i negre, com els vells contes de fades. I com els bons escriptors de sempre.
