Un poble a punt d’esclatar

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

És possible que tinguem poques referències, ara mateix, de Jenn Díaz ja que estem davant d’una primera novel·la i davant d’una jove autora que publica als vint-i-dos anys. Tot gira al voltant de Belfondo, un poble asfixiant i fictici dominat per un amo que un dia va decidir aixecar una comunitat del no-res i ara manté als seus habitants atrapats com en una teranyina. Belfondo no existeix, com tampoc va existir Macondo, Comala o Yoknapatawpha, però de forma molt natural, s’integra a la perfecció en aquesta geografia inventada d’arrels hispanoamericanes. Probablement Belfondo tingui més de Comala que de qualsevol altre poble, però el paratge de Jenn Díaz conté la particularitat d’un estil propi fruit d’estudiades lectures.

Podríem dir que aquí hi és Faulkner, Onetti, Rulfo o García Márquez, però també hi és Ana María Matute marcant aquesta pèrdua d’innocència, aquest pas forçat que fan alguns personatges adolescents a la vida adulta: «Enseguida se puso nerviosa sabiendo que cuando una niña deja de ser niña, cuando pasa a ser mujer, cuando eso ocurre, previamente hay un hombre que se fija en ella y se dispone a arrancarle la adolescencia de un tirón.» Els personatges de Belfondo són éssers que necessiten ser arrencats de la vida sota el poder de l’amo. Tot el que tenen s’ho deuen a ell i quan el poble necessita alguna cosa, l’amo els hi dona. Però sota aquesta primera capa de sana convivència, s’amaga un món de frustracions, desitjos truncats, aspiracions irrealitzables i una xarxa de mentides i secrets guardats que fan de Belfondo una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar.

No obstant això, el gran encert de l’autora és que no es deixa portar per la necessitat de desbordar la tragèdia, sinó que es limita a presentar-nos a cadascun dels personatges i ens mostra el diferent que és el que es veu des de fora i el que se sent per dins. Aquesta és l’autèntica tragèdia de Belfondo. Costa de creure que estiguem davant d’una primera novel·la, sobretot veient com Jenn Díaz domina el temps de la narració: no estem davant un relat lineal, sinó que fem voltes a través dels personatges, avancem però després retrocedim, endinsant-nos en un ambient on les hores i els minuts són massa relatius. Prometedor enlairament el de Jenn Díaz, que, de la mà de l’editorial Principal de los Libros (i amb traducció posterior al català a Amsterdam), acaba de posar la primera pedra perquè d’aquí a trenta anys se segueixi parlant de Belfondo.