Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Un amor únic (Proa en català amb traducció de Jordi Jané-Lligé i Seix Barral en castellà amb traducció d’Ana María de la Fuente) és el resultat de la investigació que fa l’autora, Johanna Adorján, a partir de la mort dels seus avis, Itsvan i Vera, que es van suïcidar tots dos alhora el 13 d’octubre del 1991 (per cert, a la contraportada de l’edició catalana de Proa hi figura equivocadament la data de 13 d’octubre de 1993). Itsvan tenia una malaltia terminal i la seva dona tenia molt clar que no podia viure sense ell. Setze anys després, l’autora, que en el moment dels fets tenia vint anys, alterna el relat de com s’imagina que va ser l’últim dia dels seus avis amb la investigació que ha dut a terme per intentar entendre quins motius van empènyer la parella a prendre una decisió tan radical.
A través de testimonis i records, l’autora reconstrueix la vida dels seus avis, la seva història d’amor i les difícils circumstàncies històriques que van haver de superar. Els primers anys del matrimoni d’Itsvan i Vera van estar marcats per la Segona Guerra Mundial i la invasió nazi de Budapest, la ciutat on vivien. Itsvan, metge, va ser deportat a Mauthausen (etapa de la qual no va voler parlar mai) i Vera es va haver d’amagar amb el seu fill. Després, ja amb la seva segona filla, la parella va viure sota el règim comunista a Hongria i posteriorment es va exiliar a Dinamarca.
L’autora aprofita aquest viatge al passat dels seus avis i, de passada, a les seves arrels, per reflexionar sobre la seva identitat, sobretot pel que fa a la seva condició de danesa amb arrels jueves i hongareses i elements alemanys, cosa que la porta a sentir que no pertany ben bé enlloc. «Enmig del país probablement més insegur del món, jo em sentia estranyament segura -pensa durant un viatge a Israel. Tranquil·la. Molt més tranquil·la que habitualment. Ah! Aquí sou tots!, vaig pensar, i em vaig sentir com a casa.» Tots aquest viatge físic i interior li serveix per qüestionar-se temes gens fàcils: els tabús de qui va viure l’experiència dels camps de concentració, sobre la gran quantitat de víctimes dels camps que han acabat suïcidant-se, com és possible treure’s la vida després d’haver hagut de lluitar tant per sobreviure, sobre què significa ser jueu, amb quin ànim s’aixeca algú del llit en el seu últim dia de vida o com prepara un la seva pròpia mort.
Un amor únic és un relat singular, ja que no és exactament una novel·la, ni una biografia, ni un reportatge. Johanna viatja a Mauthaussen, passeja per Budapest, s’entrevista a París amb una parenta llunyana de la seva àvia i una amiga de tots dos i també es desplaça a Zuric, on viu una amiga dels seus avis durant els anys cinquanta. Escolta els records d’infantesa del seu pare i tieta i els confronta amb els seus. A través d’anècdotes, records i testimonis, anem reconstruint el caràcter d’aquesta parella enfortida per les adversitats que van haver de superar i que van morir voluntàriament i plegats. L’autora no els jutja, actua d’observadora i intenta entendre perquè van prendre aquella decisió. Un amor únic deixa la sensació que escriure-ho ha estat terapèutic per a Adorján i també una mena d’homenatge als seus avis.
