Punt d’aranya, la primera novel·la de Nerea Pallares, va aparèixer originalment a Galaxia (2025) i ha estat publicada en català per Periscopi (2026), amb traducció d’Eduard Velasco, i en castellà per Libros del Asteroide (2026). La novel·la està ambientada a Camariñas, una vila de la Costa da Morte (La Corunya) estretament vinculada a la tradició de puntes al coixí. Combina realisme social, oralitat, tradició popular i mitologia per construir una història coral sobre les dones que sostenen una comunitat sense ocupar-ne mai el centre.
Pallares teixeix un relat de revolta col·lectiva on conviuen les puntaires, les mariscadores i les treballadores de la conservera amb TikTok, el narcotràfic i els ecos de la literatura universal. A la història, l’Ari arriba a Camariñas per treballar al museu de l’encaix i com a guia turística, però de seguida es troba amb una vila commocionada per la mort de la Maria, una noia atrapada en les conseqüències dels negocis del seu pare amb els narcotraficants. La tragèdia actua com a detonant d’un malestar molt més profund. Fartes de sostenir les cases mentre els homes controlen els diners i prenen les decisions, les dones decideixen organitzar-se. El que comença com una protesta acaba adquirint la forma d’una revolta mítica.
Nerea Pallares.
El principal encert de la novel·la és partir d’una pràctica arrelada a Camariñas, les puntes al coixí, i converteix l’encaix, les xarxes, les nanses i el teixit en una metàfora orgànica de la sororitat. Teixir significa transmetre memòria, construir comunitat i sostenir allò que sembla invisible. Pallares integra amb naturalitat la Galícia contemporània i l’imaginari tradicional, i construeix una rondalla moderna on les figures mítiques no semblen desplaçades, sinó una prolongació del paisatge i de la memòria col·lectiva.
També destaca el treball amb les veus. En l’original gallec, la gheada, el seseo i altres trets de la Costa da Morte aporten musicalitat, permeten distingir generacions i personatges i reforcen la dimensió comunitària del relat. La coralitat funciona bé, tot i que les protagonistes sovint es mantenen en el terreny de l’arquetip. La novel·la acumula històries, veus i conflictes, però no sempre els concedeix prou profunditat. Aquesta limitació es fa més visible al final, quan el text explicita amb massa insistència el significat de les seves pròpies metàfores. El desenllaç s’allarga, adopta un to moralista i acaba digerint un simbolisme que ja havia quedat prou clar.
Malgrat aquesta pèrdua de força final, Punt d’aranya és una primera novel·la original, ambiciosa i formalment molt suggeridora. Pallares construeix una comunitat femenina que pren consciència de tot allò que sosté i decideix deixar de fer-ho per obligar els altres a mirar-la. La força de les veus, l’arrelament en la Costa da Morte i la fusió entre realitat contemporània i tradició popular converteixen la novel·la en una proposta singular i estimulant.
