Polis y cacos (Contraluz, 2026) és una novel·la de Paloma Bravo (Madrid) protagonitzada per Alejandra, Álex, qui decideix reunir els seus companys d’escola vint anys després. Vol jugar amb ells a polis i cacos, com abans, i, a partir d’aquest joc aparentment banal, reconstruir les persecucions, els assenyalaments, les etiquetes i les intimidacions que van patir en aquella etapa de què molts volien fugir.
Álex té dificultats per reunir-los físicament, però el grup de WhatsApp a través del qual els convoca serveix d’escenari per al joc i perquè sorgeixin pors, rancúnies, venjances i ferides. Allà es recorda antics companys a qui se’ls va perdre la pista i es comprova si els que abans provocaven por continuen fent-ho i si els que guardaven silenci han aixecat la veu. Se sol dir que la infància és el paradís perdut, però aquesta obra, que recorre la reacció dels personatges davant d’una cita inesperada, els torna a un passat que arrosseguen amb pesar i trauma.
Aquesta novel·la està inspirada en la classe de l’escola de l’autora, segons diu als agraïments. Una companya, en què es va basar per construir la protagonista, encara que només comparteix les característiques físiques, va voler reunir-los, però dels vint-i-cinc que eren, n’hi van anar set. Àlex tenia l’etiqueta de la guapa de la classe i de l’escola, però n’hi havia d’altres que carregaven amb etiquetes menys agradables.
Paloma Bravo.
Un dels personatges és Jota, que va arribar d’un centre diferent i va suposar una revolució perquè va acabar amb les malifetes de Tomás. Ana, la mudita, o Isa, la gorda, conformen el grup central de la novel·la. L’Àlex té ara cinquanta anys i entre ella i els seus companys s’obre un abisme equiparable al que hi ha entre els qui érem a l’escola i els qui som d’adults. Sobretot perquè hi ha qui esperava arribar lluny a la vida i, no obstant això, no ho va aconseguir.
Polis y cacos mostra un seguit de vides els protagonistes de les quals no esperaven que fossin tan malament en el futur. Bravo prioritza el llenguatge senzill i proper al lector i algunes referències generacionals per enganxar els lectors joves. Per això, se serveix d’oracions curtes i molt diàleg breu. També sembra la intriga al lector quan esquitxa la narració amb avisos que ja parlarà més endavant d’algun tema concret. Tot i això, la construcció de la història i la versemblança que intenta aportar-li m’han semblat mecàniques i artificials i no he pogut evitar veure-hi una mica de falsedat.
Potser té a veure l’aparença de joventut d’alguns personatges, a parer meu impostada, o la manera com es dirigeixen els uns als altres després de tants anys, que em sembla antinatural, encara que, i això és positiu, el que passa a la història no és gairebé mai el que ells volen. Com que la novel·la gira al voltant dels fantasmes que els personatges arrosseguen, corre el risc de resultar repetitiva i tornar una vegada i una altra als mateixos fets i fracassos.
