Històries negres i d’humor

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

L’escriptora Teresa Solana presenta amb Set casos de sang i fetge i una història d’amor (Edicions 62) un recull de set contes doblement negres: en primer lloc perquè tracten els temes habituals del gènere negre, és a dir, assassinats, desaparicions, misteris… però passats pel sedàs de la paròdia i amanits amb unes bones dosis d’humor negre que, pel meu gust, encara haurien pogut ser més negres, ja que de vegades es queden en bromes una mica casolanes.

Un dels principals recursos que fa servir Solana per fer riure el lector és donar veu a personatges fantàstics i singulars: un vampir que s’ha hagut d’adaptar a la modernitat, uns fantasmes burgesos, una mare que mataria per la seva filla, una nena de casa bona amb un càrrec que li va gran, un detectiu prehistòric i una mica talòs, uns astronautes en missió científica, un mosso del segle XIX… A través d’aquests personatges, Solana critica i ridiculitza diferents aspectes de la societat: l’especulació immobiliària, els càrrecs assignats a dit, el caràcter passiu dels funcionaris, el món de l’art contemporani, la hipocresia de la justícia… Un autèntic punt i a part és la darrera narració, on l’humor desapareix per complet i fa que el lector deixi l’obra amb un regust amarg.

Solana demostra que domina diferents recursos per fer riure el lector: la paròdia (gran versió de 2001: Una odissea de l’espai, amb una nau anomenada «27 d’abril» governada per l’ordinador Montserrat), els anacronismes en la història dels prehistòrics («aquí no hi ha ningú capaç de fer una autòpsia com Déu mana», «a veure si inventes la destral d’una vegada»), l’exageració del caràcter de la protagonista de Natura Morta núm. 41 («si em fessin ministra me n’haura d’anar a viure a Madrid. I a Madrid, a l’hivern hi fa molt de fred i a l’estiu molta calor. I no hi ha platja. Ni port olímpic. Ni pistes d’esquí a la vora. I quin disgust que tindria, la mamà, si me n’hagués d’anar a viure tan lluny!»).

Més discutible és la tria del registre amb què l’autora fa expressar els seus personatges. A Natura Morta núm. 41, la protagonista diu: «no trobo feina de lo meu…», o «se m’han saltat les llàgrimes», construccions incorrectes que es podrien acceptar si entenem que la veu de la protagonista pija s’expressa d’aquesta manera, però la mateixa noia diu «m’importa un rave», «rebombori»… Segons la meva opinió, el vocabulari amb què s’expressa la protagonista no ajuda a la seva caracterització, ja que s’expressa igual, per exemple, que la narradora del segon conte, Feina feta no fa destorb, o el mosso del segle XIX a Districte V. Passa el mateix amb el vampir d’El que compta és la intenció, que fa servir l’expressió «lo típic». Entenem que és una manera de fer parlar el personatge en un to col·loquial, però també entenem que el català té prou recursos com per mostrar-se col·loquial sense caure en la incorrecció. Això sí, Teresa Solana ha reivindicat sovint el seu dret a utilitzar l’argot en la literatura.