Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El 29 de setembre de 2011 el poeta Salvador Iborra va morir apunyalat a Ciutat Vella per una discussió causada pel robatori de la bicicleta d’un amic seu. Al principi era un mort anònim, un cos desconegut al mig del carrer en una ciutat on aquestes baralles són més freqüents del que els mitjans de comunicació ens deixen saber. Hores després va transcendir la seva identitat i va ser llavors quan aquell crim ens va agafar a tots per sorpresa. Podeu imaginar el dolor dels seus familiars i amics quan van saber que Salvador Iborra havia mort com a conseqüència d’un fet tan absurd com el robatori d’una bicicleta? Un jove de 33 anys que ja no tirarà endavant els seus projectes, un poeta que ja no podrà demostrar fins a quin punt devia ser rellevant en les lletres catalanes (era un gran poeta, però la seva carrera tot just començava a enlairar-se).
Des d’aquesta incertesa, des d’aquest dolor que provoca aixecar-se un matí i saber que el teu amic ha mort de forma freda i capritxosa és com surten els poemes que Anna Cortils Munné va escriure els dos mesos següents i que ara ha publicat l’editorial Meteora sota el títol Entre el desert i el cactus (com explica Ponç Pons al pròleg, el desert és la sensació de desolació, de paisatge arrasat, i el cactus és la ferida que queda al bell mig d’aquesta solitud). ‹‹L’albada avergonyida pel / llarg dia d’un cos inerme / humits els ulls impotents / en la foscor d’un dia bord››, diu en un poema. Aquest recull, que va guanyar el VII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó, comença amb un lament i una pregunta fets el dia després de la mort d’Iborra: ‹‹Te n’has anat i ens has deixat sense poesia / i és llarga la nit del teu poble. / Tantes ciutats sense conèixer. / Quan vindràs a Lisboa a visitar-nos? / No pot ser tan llarga la nit››. Des de Lisboa, on resideix l’autora, surten aquests versos, que són la manera com ella pot expressar el que sent després de la pèrdua del seu amic. Conclou el primer poema amb un retret cap a Barcelona, la ciutat que ha perdut la seva identitat: ‹‹La ciutat està de festa i plou. / Ja era hora que els carrers d’aquesta inhòspita ciutat es netegessin. I tu somreies des del balcó del Gòtic / i et devies preguntar pel futur. / Que negra és la nit i grisa la ciutat››. I més tard: ‹‹Si no t’haguessin mort com et morires / no haguéssim vist tan clar / la misèria d’un carrer que és tota una ciutat››. Els versos parlen per si sols.
La mort serveix perquè l’autora reflexioni també sobre tot allò que la fa sentir feliç o que, almenys, li serveix de consol en la tragèdia: Lisboa, la ciutat que l’ha acollit i que, a diferència de Barcelona, manté la seva identitat (diu més tard, ‹‹i tampoc ploro que ja no queden llàgrimes / per Barcelona, que ens l’han robada››). I la seva parella, l’escriptor Sebastià Bennasar: l’amor mutu els fa sentir encara vius. El dolor és irreductible, però amb la poesia, es poden canalitzar la ràbia, l’amor, l’admiració, la indignació, la sensació de solitud… ni que sigui, almenys, per endreçar el neguit. Entre el desert i el cactus és un poemari d’una extrema delicadesa, d’una bellesa que et colpeix, d’un dolor que et trasbalsa. És un homenatge a Salvador Iborra, a l’amistat, a l’amor, a les ciutats que mantenen el seu esperit i un retret a la injustícia, a l’absurd, a la Barcelona que ha esdevingut grisa. Els poemes d’Anna Cortils són també una invitació a llegir la poesia d’Iborra ja que inclou alguns dels seus versos. Després d’acabar el llibre, queda la sensació de què se’ns ha fet curt, però la poesia que surt de la necessitat i del dolor no es pot forçar; ha de ser natural i tenir l’extensió que l’ànima requereix per trobar sentit a aquesta història que és la vida habitada per la mort.
