Manel Haro / @manelhc
Segur que tots hem pensat alguna vegada si la societat és cada cop un lloc més salvatge on els ciutadans aparentment civilitzats amaguem un costat fosc capaç d’amenaçar la seguretat dels nostres conveïns o bé és que hi ha un excés de zel entre nosaltres mateixos, una mena de pànic que ens fa pensar que un gest innocent en realitat pot amagar un fons de perversió.
Aquesta és la reflexió que s’extrau de l’obra El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró (autor i director), que es pot veure a La Villarroel de Barcelona. Sobre l’escenari veiem el vestuari d’unes piscines on dos monitors intercanvien inquietuds sobre la seva feina, ensenyar a nedar a grups de nens petits. Els dos són grans professionals, amb experiència inqüestionable, magnífiques persones, fins que un d’ells és acusat d’haver-se mostrat massa afectuós amb un nen. Ell defensa que la gent s’ha tornat boja, que només li ha fet un petó a la galta quan plorava per treure-li la por abans de capbussar-se a la piscina i que, de fet, això l’ha tranquil·litzat ràpidament. Però la commoció que va causar que dies abans es descobrís que a un casal del costat s’abusava de menors fa que els pares visquin en situació de màxima alerta.
Tot és una qüestió de susceptibilitat? El monitor ha actuat amb masses llibertats? O, fins i tot, ha comés un abús? Aquest petó –que perfectament pot ser innocent i perfectament pot ser tot el contrari- hagués suposat tant d’enrenou quinze anys enrere? S’ha tornat la societat un lloc massa hostil o nosaltres som víctimes d’una por exagerada? Al pròleg a l’edició impresa d’El principi d’Arquimedes (Arola Editors, 2012), Laurent Gallardo diu “el neofeixisme és una entesa mundial per la seguretat, amb una organització concertada de cada temor, de cada angoixa, que ens converteix cadascú en un microfeixista encarregat d’ofegar tota cosa, cara, paraula una mica forta, al nostre carrer, barri, cinema…”. El que realment l’interessa a Josep Maria Miró és reflexionar i fer-nos reflexionar sobre aquesta mateixa qüestió que ens està transformant com a societat (que li diguin a mestres i professors, per exemple, que ara han d’anar amb compte quan renyen un alumne).
L’obra de Miró no és només un qüestionament moral, també té una intriga: quines eren les intencions del monitor? Els dubtes (culpable o innocent?) es passegen sobre l’escenari de la manera com se’ns presentaven a El dubte, de John Patrick Shanley, que Silvia Munt va dirigir al Teatre Poliorama l’estiu del 2012. El text és senzillament extraordinari, estructurat de forma intel·ligent i efectiva. Les interpretacions són brillants: el monitor sota sospita (Rubén de Eguia), el seu company desconcertat (Albert Ausellé), la directora de la piscina amb caràcter agre per fora però sensible per dintre (Roser Batalla) i un pare preocupat (Santi Ricart). El nivell és molt alt en tots quatres, però el tàndem Batalla-De Eguia és d’alt voltatge. El principi d’Arquimedes arriba a La Villarroel després d’haver-se estrenat a la Sala Bckett l’any passat i és, sense cap mena de dubte, una de les propostes més engrescadores que es pot veure a Barcelona aquests dies.
________
El principi d’Arquimedes / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text i direcció de Josep Maria Miró / 75 minuts
