Carme Melchor: «Una gran ciutat és com les nostres vides, carrers estrets que sovint es creuen»

---

Manel Haro / @manelhc

---

Carme Melchor ha entrat per la porta gran de la literatura catalana amb La filla de l’escocès (Proa), la seva primera novel·la, amb la qual va ser finalista del Premi Sant Jordi. Tot comença quan la propietària d’una fonda del Poble Sec barceloní és assassinada. És l’any 1915 i el paper que li toca fer a la seva filla, Maureen, l’ànima d’aquesta història, no és gens fàcil: ha de encarregar-se del negoci i mirar de protegir-se en una ciutat que viu cada cop més esvalotada. En aquesta novel·la, Melchor situa una sèrie de personatges moguts per diverses ambicions com la necessitat d’enriquir-se, l’ambició d’estimar, de poder, de justícia o simplement de tenir un plat a taula, en una vella Barcelona apassionant però moltes vegades també cruel.

 

L’eix de la seva novel·la és l’assassinat de la propietària d’una fonda del Poble Sec barceloní l’any 1915. A mesura que el lector avança descobreix que La filla de l’escocès és molt més que la investigació d’un crim. M’equivoco si dic que aquesta és una novel·la sobre una època i una ciutat?

Així és. La ciutat és el lloc on jo vaig néixer i l’escenari on, fins ara, he ubicat gairebé tota la meva obra: Barcelona. L’època em va venir donada, mentre investigava el personatge fascinant de l’enginyer Fred Pearson i tot el procés de l’electrificació de Catalunya, que no tenia altre objectiu que electrificar Barcelona, mitjançant l’energia hidràulica que es transportava des de les terres del nord.

Per les seves pàgines hi ha personatges fruit de la seva fantasia i d’altres reals com Prat de la Riba o l’esmentat enginyer elèctric Fred Pearson. Què és més complicat per a una autora, posar-se en la pell dels anònims o dels coneguts?

Per a mi, ni una cosa ni l’altra, tot i que posar-se en la pell de personatges històrics requereix molta recerca i anar amb molta cura a l’hora de fer-los parlar i interactuar amb els personatges ficticis. Jo els estudio, la seva personalitat, la seva imatge, les seves accions, el seu comportament a l’època que els va tocar viure, i els porto al cap un temps fins que em semblen familiars, com si els hagués arribat a conèixer. Llavors ja puc fer-los parlar. M’ajuden, de cara al lector, a donar credibilitat a l’època que vull reflectir.

La filla de l’escocès és una novel·la d’ambicions: l’ambició d’enriquir-se, l’ambició d’estimar, l’ambició de poder, l’ambició de justícia i fins i tot, si em permet, la simple ambició de tenir un plat a taula. Vaja, que ha creat vostè una bona galeria de personatges… 

S’ha deixat vostè una ambició: la meva pròpia, l’ambició d’arribar amb aquesta novel·la a milers i milers de lectors… Bromes apart, quan començo una novel·la mai sé quants actors hi intervindran ni quina importància tindrà el seu paper. Conforme l’escriptura avança, sovint, van apareixent personatges que reclamen el seu protagonisme, més del que jo havia previst en una estructura prèvia. Sé que sona a tòpic, però en el meu cas és veritat.

No ho poso pas en dubte!

El personatge d’en Telèsfor, el carboner, per posar un exemple, havia de sortir poc, però en dotar-lo de la seva personalitat em vaig adonar que era un bon element: analfabet però intel·ligent, malcarat però sensible… i llavors va sorgir la Ramona, la seva dona, també analfabeta però intel·ligent, de caràcter fort alhora que tendre, i ambdós, de la mà de la filla de l’escocès, es van convertir en un eix principal del relat. Tots ells amb les seves ambicions personals, és cert; crec que l’ambició per assolir qualsevol fita és el motor que belluga els éssers humans que deambulem per aquest món on hem aterrat una mica desconcertats.

La protagonista és la Maureen, la filla de la dona assassinada, que després de la mort de la seva mare ha de tirar endavant tota sola el negoci de la fonda. Paper complicat per a qualsevol dona en la Barcelona de 1915…

Complicadíssim. I també per a qualsevol dona d’enguany. Perquè estem parlant d’una noia de 18 anys que d’un dia per l’altre s’enfronta a una gran tragèdia, com és l’assassinat de la seva mare, i que s’ha de convertir en una dona feta i dreta per tirar endavant el negoci familiar amb l’ombra d’un assassí amenaçant-la tothora. Crec que cent anys després aquest tràngol seria igual de complicat.

De fet, en algun moment de la novel·la es suggereix que potser, cent anys després, la societat no ha canviat tant com creiem…

Hem canviat en avanços tecnològics, en coses que, ens han convençut, milloren el nostre benestar quotidià, en les necessitats que ens hem anat creant, que abans no hi existien i ara no en podem prescindir, s’han escurçat les distàncies entre països i continents per l’aparició i perfecció de diferents mitjans de transport… Però fa cent anys, com enguany, hi havia lladregots de ferro i conductes d’aigua i de canonades de plom, la dona guanyava menys que el home, a Catalunya s’intentava silenciar i menystenir la nostra llengua per part del Gobierno, i se’ns acusava d’insolidaris amb la resta de les regions. Són coses que sonen, oi?  I ha passat un segle!

És aquesta una història de dones fortes i lluitadores? 

És la primera impressió que en treu tot aquell que llegeix la novel·la. Però jo, també, m’he esforçat molt en crear els personatges masculins. Sempre m’hi esforço, li ho asseguro. Tanmateix, no puc evitar pensar com a dona, tot i que quan descric un home intento pensar en tots els que conec, en com es comporten i actuen, i crec que me’n surto…

Jo també ho crec. En qualsevol cas, és innegable que La filla de l’escocès està plena de personatges amb profunds conflictes interns: complexos, manies, injustícies, ambicions, amor, sexe, solitud…  Això fa que cada personatge sigui una història en si mateix!

M’agrada aquesta definició: cada personatge una història en sí mateix… Sí, és cert. Un munt d’històries entrelligades… Pel que fa als homes, tenim en Telèsfor, a qui ja he anomenat, un personatge entranyable i honest, mig sord per un cop de sabre al cap rebut en els esdeveniments de la Setmana Tràgica, tot el dia repartint carbó pel Paral·lel amb el seu carro tirat per en Castanyoles, el seu fidel cavall, esperant el retorn de la seva filla de la que fa anys que no en sap res i que navega a bord del Lusitània de tornada a casa…

És un personatge entranyable!

També tenim en Manel, el tiet de la Maureen, el fuster que va perdre una mà a la serra de cinta i es va quedar sense feina, un home que fingeix ser feliç quan en realitat no ho és, “perquè de fingir en sé molt”, diu ell mateix, un home que amb la mort de la seva cunyada es creix perquè, de sobte, se n’adona que la seva dona i la seva neboda el necessiten… Tenim en Jaume Grau, el jove periodista enamorat de la Maureen, sempre lluitant contra la seva pròpia família benestant i contra la manera de fer i de pensar del seu propi pare, un diplomàtic molt reconegut, una lluita interna que el portarà a enfrontar-se amb ràbia i valentia al mateix Prat de la Riba, el Molt Honorable President de la Primera Mancomunitat de Catalunya i Director a l’ombra del diari on en Jaume treballa, La Veu de Catalunya…

I després tenim els persontges femenins…

Sí, pel que fa a les dones, tenim a la protagonista -la filla de l’escocès, la noia pèl-roja, la Maureen-, a qui ja he descrit abans com una dona que de la nit al dia passa de noieta enjogassada a dona que ha de prendre decisions, a voltes molt dures, amb una sang freda que em sorprèn a mi mateixa… Tenim a la tieta de la Maureen, l’Encarnació, ‘pentinadora de caps’ de molta anomenada per la part alta de Barcelona, entaforada en una planta baixa enmig del Poble Sec, sense fills, un caràcter ferm i al mateix temps feble, corsecada pel remordiment, convençuda que, d’alguna manera, té una part de responsabilitat en la mort de la seva germana petita…

Els personatges secundaris de la seva novel·la són tan atractius com els principals, no hi ha cap dubte. Fins i tot la minyona de la fonda es revela com una donassa.  

Sí, la Felissa, la minyona de la fonda, és més aviat membre de la família que no pas serventa, baixeta, ampla, la cara picada per la verola, amb mans i força d’home, capaç de prendre determinacions que esgarrifen pel bé de la seva Maureen… I, finalment, tenim a la Ramona, la dona d’en Telèsfor el carboner, analfabeta perquè ningú no va creure necessari ensenyar-li a escriure, una dona que fa veure que ‘qui dia passa any empeny’ i que tot li està bé, però que fuma en pipa d’amagat, la pipa que va ser del seu avi, quan els esdeveniments l’angoixen, quan allò que l’envolta, el polsim, el sutge negre del carbó, li tenalla la gola…

En un moment de la novel·la, diu que la ignorància ajuda a viure. Diria que ha escrit una novel·la sobre persones que es veuen forçades a deixar de ser ignorants i, en certa mesura innocents?

Quan dic que la ignorància ajuda a viure em refereixo a ignorar certes coses que ens poden ferir, no a la manca de cultura. La dita “ulls que no veuen, cor que no sent” és segons el meu parer ben encertada; tot i que no ens podem passar la vida tancant els ulls per tal de no patir, la ignorància de certs fets que no tenen solució, de vegades, ens ajuda a tirar endavant sense rancúnia… La majoria dels meus personatges, però, en algun moment deixen de ser ignorants, pel que fa al descobriment d’actes que els afecten, i, sobretot, en un moment donat perden la innocència. Crec que perden la innocència en el moment que fan coses que mai haguessin imaginat que serien capaços de fer, o senten coses que mai abans havien sentit i que els semblen vergonyoses.

Un dels personatges reals, Fred Pearson, l’ajuden a connectar la seva història amb la Primera Guerra Mundial i l’enfonsament del Lusitania, fet que aprofita vostè per estimular la reflexió sobre la condició humana. 

És cert que l’actuació d’aquests personatges, què van fer i per què ho van fer, ens fa reflexionar, i molt… Tanmateix, no ho faig amb intenció; m’agrada exposar les coses i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.  Com és el cas d’en Winston Churchill, que a mi tant em va impactar.

Per cert… no és casualitat que l’Avinguda Pearson de Barcelona sigui una de les que tenen el metre quadrat més car, no? 

No ho sé, francament, perquè no és pas el lloc on ell s’estava quan era a Barcelona. Jo vaig descobrir a en Fred Pearson tot escrivint un relat curt sobre la història d’una dona andalusa que al primer terç del segle XX va venir a Catalunya per tal de sobreviure. Ella, el seu marit i un fill d’un anyet. Els tres van anar a parar a Talarn, per treballar en la construcció de l’embassament de Sant Antoni que la Barcelona Traction Light and Power (La Canadenca) portava a terme al riu Noguera Pallaresa per aconseguir l’energia hidràulica que havia de baixar directe cap a Barcelona. En començar la recerca de documentació (jo sempre investigo, encara que es tracti d’un relat curt), allò que havia de ser una narració de vint-i-cinc pàgines es convertí en l’embrió de La filla de l’escocès. Vaig ensopegar, com no fer-ho!, amb el personatge de l’enginyer nord-americà Frederick Pearson i això va ser el començament…

Un gran personatge…

Era un home d’una personalitat aclaparadora, que quan va arribar a Barcelona de la mà de l’enginyer català Carles Montañés ja venia d’aplicar els seus coneixements en energia a Brasil, Mèxic i Canadà, i que en pujar al Tibidabo i divisar la Barcelona de fa cent anys va exclamar: “Jo convertiré aquesta ciutat fosca en la capital més ben il·luminada d’Europa!”. Un home que s’havia fet a si mateix i que no es deixava manar ni manipular, que va ser capaç de trobar finançament internacional pel seu gegantí projecte a Catalunya… En Pearson em va empènyer a plantejar aquesta novel·la, perquè, tal i com jo anava tibant el fil i apareixien més i més dades del projecte d’electrificació hidràulica, em vaig adonar que la Història, sobre tot la del nostre país, ha estat injusta amb ell. Sí, hi ha una avinguda que porta el seu cognom, però quants barcelonins saben qui va ser i què va fer? Jo he procurat que al llarg de tota la meva novel·la suri el seu esperit…

Tornem a Barcelona. Diu: “Barcelona és molt gran, però el destí de les persones està format per carrers estrets que sovint es creuen”. No em digui que aquesta reflexió no és una bona síntesi de la seva novel·la…

Oi tant! Potser estic influenciada per un gènere del cinema americana, amb uns guions força enginyosos, on tots es troben i es creuen entre ells. A mi m’ha passat, allò de “el món és un mocador”. Per això comparo l’estructura d’una gran ciutat amb les nostres vides, carrers i carrerons que es creuen contínuament.

L’obertura de la novel·la sembla l’obertura d’una pel·lícula: Un té la sensació de veure, d’escoltar i d’olorar el que passa. En poques pàgines presenta vostè aquella Barcelona de manera molt cinematogràfica, sensació que, de fet, es manté al llarg del llibre. Ser un apassionat del cinema ajuda a escriure novel·les? És vostè una apassionada del cinema?

M’he criat jugant amb fotos d’artistes de cinema que el meu pare arxivava en una capsa grossa de fusta i corrent entre teles i paletes plenes de colors. Ell era pintor i el seu pare també, i vivíem plegats en un pis petit. En una punta del pis el meu avi reproduïa quadres de pintors clàssics en enormes tapissos, La gallinita ciega, El pelele, El cacharrero, d’en Goya, Los borrachos, Vieja friendo huevos, d’en Velázquez…; en l’altra punta, el meu pare pintava quadres, l’arribada d’en Colom a Amèrica o un paisatge o algun retrat per encàrrec, i al llarg del passadís hi enganxava a les parets cartells de cine de barri que canviaven la programació cada dilluns, el cinema Infanta, el Goya, l’Español, el Mistral…

Que interessant!

Jo, de petita, acompanyada de la meva mare i els meus germans, entrava sense pagar als cinemes pels quals el meu pare treballava, i a casa els meus moments d’esbarjo me’ls passava aparellant les fotos dels artistes i muntant històries dins del meu cervell… Sí, ho reconec, soc molt cinematogràfica quan escric. M’he criat entre pinzells i imatges i escric a partir d’imatges, sempre, i quan escric els diàlegs tinc els personatges al cap, com si els veiés en una pel·lícula, i els faig parlar.

Aprofito per destacar la bona feina que ha fet amb la llengua, que és molt acurada. Troba que la literatura catalana para prou atenció a la riquesa de la llengua? Dit d’una altra manera, creu que la literatura ha de servir per recordar que la nostra llengua és més rica del que pensem?

Ho crec amb la mà al cor. Quan es ve d’una època grisa en què a l’escola no es podia parlar català i gairebé no es publicaven llibres en català, ni tan sols hi havia premsa en català… tot sembla glòria. No puc dir més. Soc optimista, respecte a la nostra llengua. Els mitjans de comunicació, tot i que de tant en tant deixen anar alguna garrofa, han fet molt per millorar la nostra llengua. Jo, que soc barcelonina, puc donar fe de com els barcelonins hem après a parlar correctament, com ens hem perfeccionat sense adonar-nos-en. I això no hi ha  ningú que m’ho pugui rebatre, perquè li podria posar ple d’exemples, començant per la meva pròpia experiència.

Arribats a aquest punt, em permetrà que li digui que sembla estrany que aquesta sigui la seva primera novel·la publicada amb la qual ha estat finalista del premi Sant Jordi. Digui’m que porta tota la vida escrivint-la i ho entendré!

Uf!, això serà llarg de respondre… i potser difícil d’entendre. Porto escrivint des que tenia dotze anys, per posar una data aproximada. Tants anys escrivint com llegint. Als dotze anys vaig quedar primera de la meva classe amb un conte curt. Als quinze vaig intentar escriure una obra de teatre, que no vaig acabar. Després, durant molt de temps, em vaig dedicar a escriure redaccions i pensaments sobre temes diversos que sempre acabaven llençats. Quan em va arribar l’adolescència romàntica em vaig llançar a la poesia. Després relats una mica més llargs… Sempre he escrit pel meu cercle proper. Al costat del meu marit, principalment, m’he dedicat a l’hostaleria i a l’oci nocturn, però mai no he deixat d’escriure. Soc llicenciada en Periodisme i tinc un màster en guionatge de cinema i televisió, el que m’ha portat a col·laborar esporàdicament amb diferents mitjans i companys de professió…

Quedava la novel·la…

Un bon dia em vaig adonar que el temps començava a agafar velocitat i que si volia anar més enllà m’havia de donar pressa. Soc bilingüe, jo, escrivint. Així que el 2009 em vaig presentar al Premi Planeta amb una novel·la en castellà, Aché to (Así sea), i d’entre les 498 obres presentades vaig quedar dels 10 finalistes. Vaig anar al sopar dels Planeta i al llarg de la nit vaig arribar al quart lloc… Una gran fita. Però Planeta només publica el primer i el segon…

Va faltar poc…

Després de 6 mesos de trucar a les portes d’editorials i agents literaris, vaig tirar pel dret i em vaig auto publicar la novel·la junt amb un llibre anterior de relats en català, Reflexos d’Ultramar… Vaig passar llavors a formar part de la casta dels invisibles, com jo anomeno als escriptors que es passegen amb la seva obra sota l’aixella sense que ningú no es digni ni tan sols a llegir allò que tant d’esforç els ha costat… A finals de l’any passat vaig tornar a agafar embranzida i vaig presentar La filla de l’escocès al Sant Jordi de les Lletres Catalanes.

I aquesta vegada sí…

Em van dir que havia quedat en segon lloc, i malgrat que Omnium Cultural només premia i publica una sola obra guanyadora, per insistència de la Isona Passola, directora i productora de cine, que formava part del Jurat, en Josep Lluch d’Edicions62 i Proa es va interessar per la meva novel·la. I aquí estic. En aquests moments, tinc escrites tres novel·les i dos llibres de relats, i tinc a mitges la meva quarta novel·la que està basada en la vida del meu avi patern, pintor, sord i aragonès. El títol? El hospiciano sordo y el Rey.

I no li agradaria tirar del fil de la Maureen i fer una segona part en el futur?

Mai he estat partidària de segones parts. Tampoc en el cinema. Prefereixo deixar que els meus personatges descansin en l’escenari que un dia els hi vaig crear i que no envelleixin. M’agrada crear-ne de nous i tornar a començar de zero amb històries noves. Malgrat tot, mai no es pot dir ‘per aquí no hi passaré’ o ‘d’aquesta aigua no en veuré’…

Com és Carme Melchor?

Una persona contradictòria. Plena d’energia, però a estones mandrosa. Tendra per dins, però d’aparença forta, molt forta. Generosa, com ho va ser la seva mare i la seva àvia, però difícil d’engalipar. Sovint s’enfila per qualsevol cosa, com el seu pare, però sap demanar perdó, i sap rectificar, i sap aprendre dels seus errors. Parla molt, potser massa, però també sap escoltar. Ho donaria tot per la seva família. El seu lema: “estimo, parlo i escric”.

Està clar que vostè ha lluitat molt per a què li publiquessin una novel·la. Veient el resultat, no em puc estar de preguntar-li com veu el panorama literari català actual. I, de pas, creu que tal i com està muntat, dóna prou oportunitat a autors novells?

El panorama literari al nostre país el veig malament, cada cop pitjor. Les editorials tenen problemes econòmics i tot i que s’han apuntat a les noves tecnologies digitals es veuen obligades a apostar per allò que creuen que els donarà beneficis. S’arrisquen poc. Tenen por. És una qüestió de supervivència. Per això s’han corromput, en certa manera. Si ets un personatge de la faràndula o surts contínuament als programes dels anomenats ‘del cor’… tens una edició assegurada. Com més friqui, millor. Més vendes al gran públic. Sortosament, sempre quedaran, és clar, els grans noms de la literatura que mentre siguin vius continuaran publicant, i fins i tot un cop morts… Però i els escriptors desconeguts? Què passa amb els autors novells? Què passa amb la casta dels invisibles?

Això em preguntava…

Han d’entrar per força a la roda del hàmster, com jo anomeno el procés d’auto publicació? Les grans llibreries no et volen el llibre perquè no vas a través d’una distribuïdora i les distribuïdores només distribueixen els llibres que els arriben de les editorials, i quan et canses de giravoltar i giravoltar deixes un parell d’exemplars en una petita llibreria de barri, a consigna, amb l’esperança que el llibreter o la llibretera te’l llegeixi i te’l recomani, cosa que no passa mai de mai perquè sempre tenen un altre llibre més interessant per llegir… Com deia en Josep Maria Castellet “malauradament s’ha perdut el respecte per l’escriptor”…  Jo no sé si amb aquesta novel·la aniré gaire enllà i si continuaré publicant, però últimament no deixo de pensar en tots aquells escriptors que potser m’envejen per haver publicat i que donarien el que fos per ser al meu lloc, i això em fa pena.