Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que no era un fidel seguidor d’Òpera en texans ni de This is opera, els dos programes que presentava Ramon Gener a TV3 i TVE respectivament, no m’he pogut resistir a llegar el llibre que el presentador va escriure després del seu èxit televisiu. No hi ha cap dubte que, especialment, Òpera en texans va fer arribar la música clàssica a moltes llars on habitualment no entrava l’òpera. Amb aquest esperit divulgatiu i didàctic que Gener es mostrava en els programes, va escriure Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres/Now Books), una sort de llibre de memòries relacionat amb la música. És a dir, l’autor ens explica aquí com la música li va canviar la vida i quina és la seva relació amb aquest art, alhora que ens fa una invitació a descobrir alguns dels compositors i obres que més el van marcar.
No hi ha cap dubte que un d’aquests grans noms de l’òpera que apareixen al llibre és Beethoven, però també Wagner, Puccini, Mozart i Verdi, entre altres. La passió de Gener per la música és total i aquí ens explica com ha evolucionat aquesta passió, que no va començar del tot bé. Encara que quan Gener era petit, a casa seva escoltaven òpera, ell es va distanciar en l’adolescència d’aquesta música, quan els seus pares es van entestar en què havia d’aprendre a tocar el piano i a ell tot allò li feia mandra. De fet, el primer record que Gener té en relació amb l’òpera –o, al menys, el primer que ens explica en el seu llibre- és quan va anar al Liceu per primera vegada, sent un noiet de sis anys, i es va avorrir com una mona, cosa que tampoc ha de sorprendre tant a aquesta edat.
Tot va canviar, però, quan algú li va suggerir que anés a veure a la soprano catalana Victòria dels Àngels, qui podria donar-li algun consell, donat que Gener tenia una bona veu que el podria fer arribar lluny. La soprano ràpidament li va dir que tenia veu de baríton, i li va oferir classes particulars, cosa que primer va sorprendre a Gener i després el va estimular a començar una formació que duraria anys. Amb el temps, l’autor arribaria a participar en diverses representacions operístiques; fins i tot, va arribar a cantar al Liceu, però quan va arribar aquí es va adonar que el seu somni d’esdevenir una gran veu del panorama internacional que el portaria als millors teatres es quedaria sense realitzar-se. Per sort, més endavant s’adonaria que la seva passió per la música encara li havia d’obrir altres portes, com va ser la de compartir els seus coneixements amb gent que el volia escoltar en conferències i trobades diverses. I d’aquí a la televisió (tot, és clar, molt resumit).
Diria que Si Beethoven pogués escoltar-me no té cap més pretensió que seguir compartint una passió, que no és poca cosa. En aquest sentit, és un goig llegir algú que té tantes coses a dir sobre un món que ens és comú: l’amor per l’òpera. Ara bé, personalment he notat un estil una mica embafador, en alguns moments ens parla de la seva relació amb el piano o amb determinat compositor d’una manera potser un pèl ensucrada pel meu gust. També m’ha grinyolat una mica el relat amb tantes comparacions extramusicals i tanta citació a escriptors (perquè, com deia Oscar Wilde…). Per exemple, se’m fa estrany la comparació entre la seva relació amb el piano i la història de dos germans que van en un tren camí d’Auschwitz. No crec que Gener sigui una persona frívola, però diria que la comparació es forçada. Per altra banda, dedica molt espai a qüestions que no tenen res a veure amb l’òpera, però que li serveixen per reflexionar sobre la seva passió, com és alguna de les històries humanes dels atemptats de nova York. M’hagués agradat que tot això hagués quedat fora del llibre, però com que, a fi de comptes, Si Beethoven pogués escoltar-me és un llibre molt personal i vivencial, poca cosa podem dir. Cadascú experimenta i explica les seves passions com vol.
