Daniel Arbós: “Ara buscar parella és com buscar feina”

L'autor publica 'Deu top-models i una boja que parla sola'

Patricia Tena. Barcelona


Diu el cèlebre vers de Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde”. I és precisament en aquest moment en el qual es troba Eduard, protagonista de l’òpera prima de Daniel Arbós, Deu top-models i una boja que parla sola (RBA La Magrana). Es tracta d’un periodista de trenta i tants que pateix una crisi de desencís a tots els nivells: escriu articles avorrits per a una revista de medicina; Aina, la dona amb la que compartiria la seva vida li ha estat enganyant durant anys; el Born, el barri més modernet de Barcelona, ​​pot arribar a ser un infern per culpa dels turistes (“és més fàcil comprar-se una samarreta de 150 euros que una barra de pa”, es queixa) i, per si tot això fos poc, el país pateix una crisi que ha fet que per a la seva generació “res sigui estable i que tot sigui insegur”.

El tema en majúscules, per tant, podria ser la decepció ja que Eduard s’enfronta al terrible moment en què ets conscient que la vida que imaginaves no té absolutament res a veure amb la que tens. Una de les preguntes clau de la novel·la és si cal parella per ser feliç. El protagonista és un romàntic i aspira a trobar una dona amb la qual veure una sèrie de televisió abraçat al sofà i que li desperti els diumenges amb l’olor de pa acabat de fer. Però els seus amics, especialment el lligon i infidel Carles, i la seva germana bessona insisteixen que ha de apuntar-se a cursos, sortides i cites per a singles i així conèixer gent nova. Arbós creu que “ja no es lliga als bars i avui dia trobar parella té un procés similar al de trobar feina: no pots esperar que vingui a buscar-te o t’ho trobis pel carrer, has de ser actiu en la recerca”, apunta. I per això el seu protagonista acaba assistint a classes de tast de vins, excursions avorrides o sopars amb desconeguts que li fan pensar que “ser solter no vol dir no tenir dignitat”.

Mentre espera conèixer algú que li torni la il·lusió, el seu refugi és una foto de cartró a mida real de la model Martina Klein. “Ella simbolitza la visió idíl·lica de l’amor platònic”, explica l’escriptor. Precisament ell va presentar la novel·la a l’editorial RBA sota el títol “El dia que quasi vaig conèixer la Martina Klein” però l’editor li va demanar que ho canviés. Després de barrejar moltes opcions, es van decidir per l’actual que fa referència a la mala sort que Eduard considera que té. “Ell està convençut que si al metro entren alhora deu models guapíssimes i una vella que parla sola i fa pudor, aquesta serà la que se sent al seu costat”, fa broma.

La novel·la no té una estructura clàssica perquè “és un retrat de la vida quotidiana, i la vida, més encara als trenta anys, no és gens ordenada”, assenyala. A més, Arbós no pensa en referents literaris directes, sinó que més aviat creu que el seu humor és més proper al de sèries com Plats bruts. Així i tot, sí troba certs paral·lelismes entre la seva novel·la i l’obra d’escriptores com Marta Rojals o Llúcia Ramis ja que tenen la mateixa edat i parlen dels mateixos problemes de la seva generació.

L’autor creu que seria interessant escriure la mateixa història des del punt de vista d’Aina, l’ex de l’Eduard, però confessa que se sent “incapaç”, de moment, de reflectir fidelment la visió d’una dona. Encara que no descarta, això sí, donar-li continuïtat a la història i veure què serà del personatge en una dècada.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES