Judici i mort de Sòcrates al Teatre Romea

Julia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fins el 2 d’agost, en el marc del Festival Grec, es pot veure al Teatre Romea Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano, després del triomf a Mèrida d’aquesta obra imprescindible que ens evoca la figura del filòsof i les circumstàncies del seu judici i condemna. L’escenografia, pobra i austera, amb un blanc amb matisos al vestidor, incideix en la personalitat del personatge, en el seu menyspreu pels béns materials i aconsegueix que ens sembli encara més absurda la seva coneguda condemna.

El text potencia paral·lelismes amb la realitat actual d’un món en el qual els sincers i incorruptibles que no tenen pèls a la llengua provoquen inquietud i reticències. La situació de Grècia i els successos polítics d’aquests últims temps contribueixen a aquests gestos de complicitat amb l’actualitat. Possiblement tot es repeteixi, en el fons la naturalesa humana és sempre la mateixa encara que moltes coses hagin canviat, almenys en una part del món. També ha evolucionat en aparença, la nostra mentalitat. No obstant això les pors i la inseguretat són terreny adobat per a la barbàrie i la desraó.

Crec que es percep un feliç retorn al teatre d’idees i amb certa profunditat retòrica que durant un temps semblava passada de moda. Sòcrates va ser el protagonista d’un recordat muntatge de principis dels anys setanta, amb text d’Enrique Llovet i Marsillach al personatge principal. Aquella va ser una bona època teatral i, malgrat les circumstàncies, plena d’esperança. Tot torna i els temes universals sempre tindran públic ja que ens parlen de nosaltres mateixos, de les nostres misèries i dels nostres esforços per subsistir amb dignitat. Desencís i esperança s’alternen en la nostra percepció del present.

Ignoro si en un context en el qual les humanitats en general van perdent pes específic la figura de Sòcrates és tan coneguda com fa anys. L’obra té la virtut de ser relativament breu, una hora i mitja en la qual s’exposen les circumstàncies i el context d’aquest judici sense sentit i d’aquesta condemna irreversible. Josep Maria Pou interpreta de manera magistral un Sòcrates burleta, irònic, discursiu fins al final. Uns secundaris de luxe l’acompanyen: Carles Canut, Pep Molina, en un paper poc amable però molt interessant, el d’aquest antagonista convençut potser de la culpabilitat del condemnat, però que manifesta els seus dubtes i fins i tot el convenciment d’actuar de forma immoral.

I cal destacar Amparo Pamplona, ​​una gran actriu a qui tenim poques ocasions de veure a Barcelona, ​​immensa en les seves intervencions puntuals, sobretot quan interpreta l’esposa de Sòcrates i contrasta la realitat quotidiana d’una vida domèstica plena d’escassetat amb aquests ideals d’un espòs que es dedica a filosofar. Única dona en un món d’homes, la singularitat del seu sexe en el conjunt ens recorda que aquella suposadament perfecta democràcia tenia molts punts febles i uns quants éssers marginats de les decisions col·lectives.

Els altres actors, més joves, tenen intervencions breus però igualment excel·lents. La dicció, un tema que avui sembla menor però que en el teatre és importantíssim, frega la perfecció. Tot s’entén sense dificultat i l’expressió oral, ni lenta ni ràpida, juga amb els silencis i el ritme de l’acció de forma precisa. El text potser perd força en algun moment puntual però no estem davant d’una obra d’acció ni ens enfrontem a un argument convencional. Ja coneixem per endavant el desenllaç, que se’ns explica al principi i al final tancant el cercle d’una condemna ridícula si no fos irreversible. És allò tan conegut de la banalitat del mal, els deixebles pagaran el gall i la vida seguirà, amb les seves misèries i les seves ambicions i les seves injustícies.

________

Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Mario Gas i Alberto Iglesias / Direcció de Mario Gas /  De 22 a 28 euros / Fins el 2 d’agost / www.teatreromea.com