Sempre és una bona notícia que les sales de teatre donin l’oportunitat als joves creadors d’estrenar els seus espectacles. La cultura avança quan s’obren portes i no quan es tanquen. Això algú li hauria de dir, per exemple, a Àngel Llàcer, qui, en l’obra The Producers, que dirigeix al Tívoli, ha decidit fer un cop de porta a la crítica perquè considera que els opinadors no el tracten amb la mateixa consideració que a qualsevol altre director que estrena al teatre Tantarantana.
Es dona la feliç circumstància que justament al Tantarantana ha pujat a l’escenari La línia vermella, de Paula Castillo, una obra que, segons llegeixo, va sorgir del seu treball de final de grau. Una aposta pel talent jove que recompensa un camí gens fàcil de recórrer. L’obra, dirigida per Jordi Casado, ens parla del temps, del pes que tenen les nostres relacions, les motxilles que portem al damunt i els problemes de salut mental. I ho fa a través de quatre personatges: la Marta (Ariadna Barbeta), el Biel (Nil Martin), la Núria (Júlia Sardà) i l’Àlex (la mateixa Paula Castillo) que juntament amb els espectadors pugen al vagó del metro d’aquesta línia vermella. Parada a parada van obrint-se i ens mostren les seves fragilitats.
Es tracta d’una proposta de teatre immersiu que amb un to íntim i dramàtic, però a la vegada divertit, ens expliquen vivències que ens ressonen perquè en definitiva les hem viscudes també nosaltres. Les dificultats per gestionar les nostres emocions, adonar-nos del fet que hi ha relacions que són tòxiques, saber deixar anar i ser capaços de sanar ferides.
Tot plegat m’ha fet reflexionar que les pantalles, que ens fan estar hiperconnectats a tota hora, dificulten encara més la resolució dels nostres problemes. No els afrontem, ens amaguem darrere la pantalla, magnifiquem les coses i no tenim tacte ni empatitzem amb aquell que hi ha a l’altra banda.
L’obra ens fa aixecar la vista dels mòbils durant una bona estona per fer-nos veure que en el nostre dia existeixen històries que ens passen desapercebudes. Si estem atents al nostre voltant i en el nostre trajecte mirem endavant potser ens adonem que hi ha algú que necessita ser escoltat. Un petit gest que l’obra el simbolitza amb un mocador vermell, i que ens parla de la importància de cuidar-nos els uns als altres. Sovint, els problemes d’un mateix, allò que ens preocupa i ens angoixa, no tenen la mateixa dimensió quan qui ho mira és una altra persona. L’obra ens mostra com li hem de perdre la por a parlar, a demanar ajuda i a deixar-nos ajudar.
Per a mi una de les notes discordants ha estat la línia argumental, m’ha costat de seguir-la i això fa que sigui més difícil d’empatitzar amb cada història. Crec que la salut mental és molt àmplia i en aquest cas gira tota l’estona al voltant de les relacions, sense profunditzar en cap dels seus protagonistes. La línia vermella, en definitiva, és un viatge emocional, on l’espectador passarà per la tristesa, la ràbia, la por, la frustració o l’alegria. Un viatge on pujarà, baixarà, mirarà enrere i tornarà a pujar.
