Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Clarice Tartufari (Roma, 1868-Bagnore, 1933) va ser una escriptora italiana de la qual fins ara en sabíem ben poca cosa. La maestra (Ardicia amb traducció de María Ángeles Cabré) és una novel·la breu, una obra menor de l’autora, interessant per molts conceptes. Ens explica la història d’una noia de classe baixa però molt intel·ligent, la família de la qual, fent un esforç i gràcies a les recomanacions de l’escola, la fa estudiar per a mestra en creure que aquests estudis afavoriran el seu futur i fins i tot el de la família. Però les coses no són tan senzilles, l’ascensor social funciona poc i malament, encara pitjor per a les noies.
La situació d’aquesta mestra, tan jove i inexperta, desvetlla ressons de llibres com Els sots feréstecs o Laura a la ciutat dels sants. Un tema habitual durant una part del segle XIX i part del XX va ser el de l’individu enfrontat amb una comunitat hostil, incomprès i sense sortida. Les dificultats amb les quals s’ensopega aquesta noia s’esdevenen de forma accelerada, immediata. Al capdavall haurà de resignar-se a ser allò que la societat espera d’ella i encara bo que pot sotmetre’s a una vida convencional i grisa.
Llegir aquest llibre avui pot portar-nos a fer-ne valoracions poc objectives. No és un llibre amb rerefons feminista, més aviat pot semblar el contrari, en una primera lectura. Però entre línies hi copsem l’amargor d’una escriptora que devia saber molt bé de què parlava. No oblidem que a un gran nombre de personatges femenins literaris de l’època els trobem immergits en la mediocritat i l’avorriment, fins i tot aquells que pertanyen a classes més afavorides. Quan la protagonista de La Regenta gosa escriure poesies, dedicades a la Mare de Déu, genera una mena d’escàndol ranci i angoixant.
El valor de Tartufari és que no ens retrata a una dona de classe mitjana o alta sinó a una noia del poble, de família molt humil. Per ella les coses són encara molt més difícils. Fins i tot el fet de ser bonica podia representar un pes i un risc. Ser mestra, institutriu, va ser una sortida habitual per a les dones solteres amb alguns estudis, la professió ha estat mitificada sovint però mal pagada sempre i fins i tot mal vista, la imatge de la mestra conca va ser un clàssic en força pel·lícules. La novel·la, amb una visió més amable, podria fins i tot derivar en un d’aquells volumets moralistes de Folch i Torras, però la grapa de l’autora està en incidir en el realisme de la situació, un realisme que cal situar en el seu moment històric.
Tartufari va ser també mestra, el seu cognom literari és el del marit, ella es deia Gouzy. Aquest primer tast amb la seva obra fa que es tinguin ganes de conèixer-la més a fons. Ella també va ser mestra, es va casar i va poder escriure i publicar. Gent com Benedetto Croce la consideraven superior a Grazia Deledda, una altra escriptora italiana que va guanyar el Nobel el 1926. Aquesta narració breu ens explica moltes coses en poques pàgines i en ocasions frega un naturalisme planer, ens enfronta amb la necessitat de resignació per sobreviure amb una mica de tranquil·litat vital, amb l’exigència d’adaptació al mitjà per tal de no autodestruir-se del tot. Itàlia ha generat un planter extraordinari de bones escriptores. Ha estat un repte recuperar Tartufari però seria una llàstima que no poguéssim accedir a la resta de la seva obra, la qual, en publicar-se, va merèixer elogis d’intel·lectuals reconeguts.
