Un dels elements més característics de la prosa de Toni Ramoneda (Barcelona, 1978) és la seva capacitat d’unir, en un mateix discurs, reflexions polítiques i filosòfiques molt precises amb la seva experiència com a professor de llengua estrangera en un institut francès. Aquest gest no és innocu: el seu llibre anterior, Europa como discurso (RBA), anava fins a les arrels dels mites fundadors d’Europa; ara, basant-se en la seva tasca docent, ha escrit La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual) per parlar de la multiplicitat cultural i quotidiana que conforma aquesta Europa en què tan perillós és quedar-se bloquejat per allò que no entenem com pretendre que tot ha de ser fet a la nostra mida. En aquest sentit, La escuela más fea del mundo és un assaig literari, polític, social i educatiu de primera línea en què es plantegen el dubte i el desconeixement com a motors d’acció positius. Ja sigui en una conferència acadèmica, en una classe d’institut o davant d’un llibre, el que compta és la voluntat d’entendre i de fer-se entendre, la qual cosa només és possible si parem atenció tant a les nostres paraules com als nostres silencis.
Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
A La escuela más fea del mundo dius que el teu llibre ha de ser vist com una “pausa”.
Sí, ha de ser una pausa en què les paraules no siguin només eines discursives sinó que també ens permetin comunicar-nos. Vull obligar al lector a què llegeixi fins al final establint amb ell una comunicació particular, real, que potser en alguns moments no serà fàcil però que intento que sempre valgui la pena.
Hi ha quelcom de poètic i modernista en aquest gest.
Amb aquest llibre he volgut dedicar temps a la paraula, igual que un poeta que està perdut en un país sense possibilitat d’intercanvi amb ningú, com explico al final del llibre.
I tot i així vols mantenir el contacte amb la realitat.
Sí, que el llibre et desconcerti i que et dificulti la tasca de situar-lo dins d’un marc discursiu o un gènere no implica en absolut que t’hagi de treure de la realitat i de les discussions actuals. La idea és que obligui a una comunicació entre un text i un lector recollint, així, tots els àmbits personals, socials i polítics de reflexió de cadascun d’ells.
Llavors el gest poètic es converteix en gest polític.
Generalment es diu que hem de buscar espais comuns i grups de discussió, digues-li cercles, digues-li com vulguis, per a discutir sobre com viure i implicar-nos, però aquesta reflexió també ha de tenir lloc en el llenguatge que utilitzem i en la manera amb què pensem. Creiem-nos el poder de les paraules i dels silencis.
Agafes algun punt de referència per elaborar el teu discurs?
A nivell teòric elaboro el llibre a partir de la lectura d’Stanley Cavell, del seu Wittgenstein, de l’escepticisme i dels silencis propis d’allò que mai no entendrem.
I a nivell pràctic?
A nivell pràctic bec molt de l’experiència com a professor de llengua estrangera a França. En una classe de llengua estrangera, la il·lusió de què tots sabem el mateix es trenca des del primer moment. Més aviat has de passar-te l’estona convencent l’alumne de què té eines suficients per fer deduccions i per entendre, i que tu estàs allà per orientar-lo en aquest procés.
Entenc.
Busco una educació emancipadora. Crear un desig d’aprendre però a la vegada crear consciència de tot allò que no se sap. El que no serveix de res és crear la imatge d’una persona capaç, tota sola, d’emancipar-se.
I aquesta idea la defensa algú?
En educació últimament només es parla de persones competents, de persones cada cop més aptes, però sempre són “individus” i mai no explica què significa viure en comunitat, què significa emancipar-se, per què hem de voler adquirir competències, per què hem d’educar-nos. Per guanyar més diners que el veí? Per tirar endavant passi el que passi (és a dir, per estar més tranquil a la vida amb independència de què hi hagi al seu voltant)? No em sembla un principi d’educació gaire prometedor.
Potser podríem parlar de falta de valors.
Estem creant màquines capaces de millorar, persones alienades pel seu propi futur individual, sempre pensant en allò que han de fer per no perdre peu.
Sembla que només ens haguem d’esforçar en algunes coses, donant per descomptades moltes d’altres.
Si només ens preocupa que els llibres siguin perfectament llegibles, les institucions transparents i útils, l’escola un espai en què t’agafen de la mà i de seguida saps què has de fer, en realitat estem creant consumidors. Defenso que cal esforçar-se per llegir, per entendre, per fer política. I aquest esforç aporta valor.
La relació entre escola, institucions polítiques i el sector del llibre són tres peces clau de La escuela más fea del mundo.
El llibre va dirigit a persones que, com els meus alumnes, tinguin ganes de passar una estona en una zona que els serà desconeguda però en la qual, de mica en mica, aniran trobant el seu lloc. Mai no ens hem de quedar immòbils davant la perplexitat.
La perplexitat a vegades com a font d’inspiració.
Com podem acceptar que mai no coneixerem a l’altre? Si interpretem la pregunta en termes escèptics caiem en un relativisme destructor i terrible. Però acceptar-ho com a repte filosòfic, com a repte polític, és un gest molt típic europeu. Ens estem construint a nosaltres mateixos dia rere dia, ens anem buscant els uns als altres, creem un entramat institucional en què hem de parlar i posar-nos d’acord.
Com veus Europa?
Més o menys al voltant de la publicació d’Europa como discurso vaig assistir a un congrés universitari en què només es plantejaven preguntes com: Què ha de fer Europa per fer-se entendre? Què ha de fer per fer-se sentir? Què falla? Com pot ser que les institucions no es donin a conèixer? Davant d’aquestes preguntes dic que Europa sí que es fa sentir.
I com ho fa?
El que passa és que quan tot va bé el país ho està fent bé, nosaltres ho estem fent bé, i quan hi ha un problema és culpa d’Europa que ens ha demanat alguna cosa. Això mateix demostra que Europa sí que es fa sentir. De fet diria: tot això que fas de preguntar-te pels teus drets i els teus deures, els teus dubtes sobre com hem de viure i ens hem d’organitzar… tot això és Europa. S’inverteix tanta energia en justificar una existència, la d’Europa, que no es veu que en realitat Europa sí que funciona.
