Categories: ENTREVISTES Escriptors LLIBRES

Almudena Grandes: «Espanya encara no ha donat les gràcies a la resistència antifranquista»

L’autora publica ‘Los pacientes del doctor García’, quarta entrega de la seva sèrie “Episodios de una guerra interminable”


Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Diu Almudena Grandes que totes les novel·les de la sèrie “Episodios de una guerra interminable” arranquen d’una taquicàrdia, d’una sorpresa profunda al trobar alguna dada que no coneixia i que no sabia per què no coneixia. Ho explica en la trobada amb els lectors a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, en conversa amb el periodista Jacinto Antón, amb motiu de la publicació de la nova entrega de la sèrie, Los pacientes del doctor García (Tusquets). És una novel·la d’espionatge “on es parla d’impostura i de jocs d’identitat”. Segons va compartir Grandes, “la història tracta d’una iniciativa diplomàtica que en la vida real van dur a terme Pablo Azcárate i Juan Negrín, quan van intentar-ho tot per aconseguir condemnes contra Franco”. L’autora madrilenya ha volgut retre homenatge així a tots aquells que van lluitar contra el dictador mentre va ser el cap de l’Estat: “Espanya encara no ha donat les gràcies a tots aquells ciutadans que van formar part de la resistència antifranquista que durant 37 anys van donar la cara”.

La dada que Grandes va descobrir i que va motivar aquesta novel·la és la descoberta del personatge rel de Clara Stauffer, una dona alemanya i espanyola, que era nazi i falangista: “Clara és un personatge molt polièdric, que va destacar en l’esport espanyol quan les dones difícilment destacaven, i era la número 3 del departament de Premsa i Propaganda de la Sección Femenina de Falange; va ser ambaixadora el govern de Burgos durant la Guerra Civil i va passar d’estar en una organització que era assistencial a una que es va dedicar a l’evasió de criminals nazis.” A propòsit de la història de Stauffer, l’autora va pensar “què passaria si un republicà s’hagués infiltrat en aquesta organització, i és d’aquí d’on ve la novel·la.” Diu, a més, que “la novel·la és una múltiple cadena de favors, de gent que s’està ajudant constantment durant anys.”

Grandes lamenta que “els republicans surtin tan malparats en la foto de la Guerra Civil, especialment pel que respecta a la burgesia republicana, una classe social que ha estat esborrada del relat i això no és just perquè la República va ser possible gràcies a la burgesia republicana.” L’autora va recordar també que la ficció ha d’establir un equilibri entre llibertat i lleialtat respecte als fets històrics, i “el que no es pot permetre és el que fan alguns autors, que volen portar la correcció política de l’actualitat a la política dels anys 30, perquè això és mentir.”

Los pacientes del doctor García és la quarta entrega dels “Episodios de una guerra interminable”, una sèrie que va començar fa set anys amb Inés y la alegría (Tusquets) inspirant-se en els “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós. Encara que s’ha dit que aquesta nova entrega és la seva obra més ambiciosa, Grandes refusa aquesta etiqueta ja que considera que ella sempre és igual d’ambiciosa en les seves novel·les, encara que reconeix que aquesta sí és la més internacional i la que més esforç li ha comportat.

Així escriu les seves novel·les

En el pla anecdòtic de la trobada, l’autora va compartir com escriu les novel·les: “tot comença quan compro un quadern, on m’explico a mi mateixa la història que escriuré, però ho faig bé, amb els seus adverbis i adjectius, perquè jo mateixa m’haig de sentir seduïda i haig d’aprofitar per identificar possibles contradiccions. Després, descric els personatges i sempre vaig més enllà del que mostro en els llibres, jo necessito saber-ho tot dels personatges encara que el lector no ho acabi sabent tot. El tercer pas és desenvolupar els personatges en parelles, és a dir, treballo les relacions entre ells, de dos en dos. Més tard, faig una cronologia dels fets, perquè si no ho faig, potser que després et surtin un personatge que va tenir un fill als onze anys. Abans de posar-me a escriure, arriba la part més important, l’estructura. Cal pensar que una novel·la és com una casa, si la casa és bonica però no està ben cimentada, la casa cau; però si els fonaments són ferms i no és bonica, això es pot arreglar fàcilment.”

Articles recents

  • LLIBRES
  • Relats

Vides (aparentment) normals

'Quan cau la nit' són relats del suís Peter Stamm que exploren la fragilitat humana…

3 dies enrere
  • Clàssics
  • LLIBRES

Una noia per recordar

'La meva Àntonia', una de les grans novel·les de Willa Cather, ens trallada al món…

4 dies enrere
  • CLÀSSICA
  • ESCENA
  • Òpera
  • Òpera

‘Aida’ al Liceu: art i violència

Brillant la direcció musical d'Antonello Manacorda en una proposta escènica de Shirin Neshat rica en…

5 dies enrere
  • LLIBRES

Abans i després del desmai

A 'Oxígeno' Marta Jiménez Serrano narra l'experiència que va viure quan va estar a punt…

6 dies enrere
  • Ciència
  • Filosofia
  • Humanitats
  • LLIBRES
  • Pensar el món

Una visió del que ens envolta

Amb 'Una apacible turbulencia' Antonio Ayuso proposa una mirada al món a través de la…

7 dies enrere
  • Drama
  • ESCENA

‘Rutes d’alt risc’, quan mirar deixa de ser innocent

L'obra d’Ignasi Garcia i Barba converteix el turisme de guerra en una reflexió sobre la…

1 setmana enrere