En estat natural (Les Hores/Lumen) és la cinquena novel·la de l’autora australiana Charlotte Wood (1965), però és la primera d’elles que ha estat traduïda a altres llengües. En l’actualitat viu a Sidney i treballa a la Universitat de Charles Perkins en l’estudi dels efectes de l’envelliment. Ella, de caràcter més aviat tímid i reservat, confessa que està sorpresa de la bona rebuda del seu llibre i sospita que alguna cosa hi deu haver en la societat que hagi provocat l’interès per En estat natural. Es refereix a la situació de la dona en la societat, que considera està sotmesa moltes vegades a missatges masclistes, assetjament i abusos de tota mena. La novel·la neix en part de la ràbia, d’haver d’empassar durant molt temps aquest maltractament que percep en la societat i en els mitjans de comunicació.
A En estat natural ens trobem amb deu dones que un dia desperten empresonades sense que sàpiguen la raó. Recorden algunes coses, però vagament. El nexe de totes elles és que en algun moment de la seva vida han estat implicades en escàndols sexuals. Amb elles hi ha dos homes que són els responsables de controlar-les, però a mesura que avancen els dies, les coses no surten com ells preveien i elles han de prendre una decisió. Comparada amb El cuento de la criada de Margaret Atwood, l’autora assegura que no havia llegit la novel·la fins fa poc, però ella mateixa és declarada sorpresa dels paral·lelisme de les dues novel·les.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En la seva novel·la hi trobem deu dones empresonades en algun lloc desconegut sense que sàpiguen quin delicte han comés. Què tenia al cap quan va decidir escriure En estat natural?
Vaig sentir un reportatge a la ràdio sobre una presó que funcionava a Austràlia en els anys 60 i 70. Bàsicament era per a dones joves que eren consideraves promiscues i que havien estat assetjades o violades, per exemple pel propi pare. La resposta horrorosa de la meva cultura va ser treure-les de les ciutats i tancar-les en aquesta presó enmig del camp. Aquest reportatge em va omplir de ràbia i no el vaig oblidar fins que vaig decidir que havia d’escriure alguna cosa sobre això. Ara bé, tenia clar que no volia escriure sobre un lloc real, sinó que volia crear una obra de ficció, amb una nova història imaginada.
Però en aquella presó tancaven les dones per ser víctimes?
Aquí està el tema, les tancaven perquè havien parlat, perquè havien comentat a algú el que els hi havia passat i això suposava una amenaça massa gran per a la societat. Em va impactar molt. Vaig començar a situar la meva història en el passat, però notava que la novel·la no acabava de funcionar. La solució la vaig trobar en les notícies, que eren plenes de casos de noies castigades per haver parlat d’un assetjament o un maltractament. Per exemple, vaig trobar una noia soldat que havia estat violada pels seus companys i va ser denigrada pels mitjans de comunicació per haver-ne parlat. Hi havia moltes històries que tenien un nexe comú: que la persona denigrada era la noia.
Llavors, el present va alimentar aquesta ràbia…
Exacte, així que vaig situar la novel·la en el present o en un possible futur i de sobte els meus personatges van tenir més vida, i també la història.
En algun moment aquesta ràbia va estar a punt de superar-la?
Sí que vaig pensar en deixar-ho córrer, però perquè sentia que el material amb el que estava treballant era molt fosc, fosquíssim. Jo m’he criat en una cultura en la que es prefereixen les dones que no causen problemes, que són agradables, i després de tres anys escrivint aquesta novel·la sobre dones empresonades, jo mateixa em sentia empresonada. Després tenia por d’estar afegint misogínia a la història, perquè en el relat hi ha molta violència, no violència explícita, però sí la violència viscuda per les noies i l’amenaça d’una violència a punt d’esclatar. Aquest material em va calar molt i em va resultar massa pertorbador, vaig pensar fer un relat més tou, una mica endolcit, perquè encara que a mi em va criar una mare molt forta vinc de la cultura que vinc i una no pot fugir d’això. Finalment vaig veure que escriure aquesta novel·la era un acte d’independència i reafirmació, així que vaig deixar de resistir-me a la foscor i el llibre va començar a fluir molt més.
La foscor va guanyar…
En el primer esborrany sí, després vaig equilibrar una mica la balança amb un llenguatge acurat, amb la bellesa del paisatge i introduint una possibilitat de llibertat per als personatges.
Diria que el seu és un relat feminista?
Sí, sens dubte és un llibre feminista, no podria ser d’una altra manera. En qualsevol cas, en el llibre jo no intento emmarcar les dones com a víctimes, encara que ho són, sinó que intento reflexionar sobre altres coses, com fins a quin punt les dones participen del seu captiveri i es congracien amb els seus captors per protegir-se i col·laboren amb la denigració d’altres dones per intentar salvar-se elles.
Aquest seria el comportament de Nancy, la dona al servei dels captors que denigra les altres dones.
Sí, ella creu que si es posa del costat dels homes, serà protegida, però no és així i, de fet, el seu comportament l’enverina. Els homes d’aquesta novel·la no són diables, però sí són dèbils, perquè se’ls ha donat un poder que no saben com utilitzar i l’utilitzen de manera infantil i estúpida, i la Nancy n’és una víctima més.
La societat ha perdut sensibilitat respecte als abusos contra les dones? Ho dic perquè, per exemple, a Estats Units governa Donald Trump, un home que treia pit del que feia amb determinades dones…
L’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units va ser una clatellada per a tots nosaltres, perquè pensàvem que seria impossible que un home que se sent orgullós dels seus assetjaments sexuals pogués acabar a la Casa Blanca. Quan dic tots nosaltres, em refereixo a mi mateixa, perquè jo pateixo perquè això pugui passar al meu país. Després de l’elecció de Trump, va quedar clar que a una bona part de la societat americana no l’importa el seu discurs masclista. Ara bé, també hi ha hagut un augment dels moviments feministes per rebutjar el sexisme i com que jo sóc optimista de mena, vull pensar que casos com el de Trump fan que s’enforteixi un feminisme més actiu i resistent. Ho veig a Austràlia i al món, on cada cop més dones i més homes es mobilitzen.
La societat australiana s’ha contagiat dels populismes d’Europa i Amèrica?
Malauradament hi ha contagi, sí. Nosaltres tenim un govern conservador, el primer ministre és moderat, però en el seu partit hi ha una part que simpatitza amb l’extrema dreta i fa molt de soroll, intenten que hi hagi un gir contrari a la ciència, a les arts, a la intel·lectualitat, i això és preocupant. De moment, aquestes idees no penetren en la societat i, en qualsevol cas, quedaríem lluny del populisme de Trump. Diguem que Austràlia estaria entre Europa i els Estats Units.
Qui hauria de llegir el seu llibre perquè alguna cosa canviés en la societat?
Aquesta és la meva cinquena novel·la i haig de dir que mai havia rebut una resposta tan càlida. He rebut comentaris de nois i noies que m’han colpit molt i, de fet, la novel·la ha estat traduïda a nou llengües, aixi que suposo que el llibre deu tenir algun poder en si mateix que jo no preveia o que alguna cosa hi ha en la societat que fa que En estado salvaje desperti interès. Responent a la pregunta, m’agradaria que molts homes llegissin la novel·la, perquè encara que alguns m’han dit que sabien què era el sexisme, com que mai l’havien patit en la pròpia carn, no eren conscients dels efectes que té en la societat. Hi ha el cas d’un home que em va dir que la novel·la era com una mena de màquina que radiografia alguns comportaments incòmodes però que són importants que estiguin identificats i volia que el seu fill i els seus amics llegissin En estado salvaje. Vaja, vull que la llegeixi tothom, és clar, però especialment els homes, perquè entenguin l’impacte emocional que suposa que et perdin el respecte.
La seva novel·la ha estat comparada amb El cuento de la criada, de Margaret Atwood, i jo afegiria que m’ha recordat a la sèrie Orange is the new black.
Quan jo vaig escriure En estado salvaje, no havia llegit encara El cuento de la criada, ni tan sols sabia que es preparava una sèrie basada en la novel·la, però quan la vaig llegir, vaig quedar sorpresa pels molts paral·lelismes que hi vaig trobar, especialment pel que respecta a la roba que porten els personatges femenins i això suposo que és degut a què el primer que es fa en una societat quan es vol controlar les dones és decidir quin tipus de vestuari poden portar. Pel que fa a Orange is the new black, vaig evitar veure-la, perquè quan comentava a algú el que estava escrivint, em parlaven d’aquesta sèrie, i vaig preferir no rebre cap influència d’ella. Ara estic mirant la sèrie d’El cuento de la criada i m’està fascinant, és brillant, i m’adono que el que va crear Margaret Atwood és encara més fosc que el que jo he escrit.
Veig un paral·lelisme entre El cuento de la criada, Orange is the new black i En estat natural, que és la percepció dels personatges femenins que sent invisibles tenen més possibilitats de tirar endavant. És aquesta una actitud que tenen moltes dones en la societat?
Sí, perquè lluitar constantment és esgotador. En la meva cultura cada dia hi ha un bombardeig que ens diu a les dones que fem alguna cosa malament: que el nostre cos no és com hauria de ser, que no podem fer determinada feina perquè és cosa d’homes, que és millor portar talons alts però no massa per no semblar prostitutes… No podem estar tot el dia resistint aquests missatges que ens arriben i per tenir una certa felicitat a la vida has de deixar passar coses, has d’escollir les teves batalles. Ara bé, és cert que si deixes passar coses, els missatges no s’acaben, així que d’alguna manera aquesta novel·la és la meva batalla contra aquests missatges, necessitava fer-ho perquè estava emmalaltint. Jo no vull dir a les dones com han de viure ni què han de fer, però sí que siguin més fortes, que facin un bon ús de les lleis i les llibertats. Això sembla fàcil als països rics i civilitzats, però si no defensem les nostres llibertats, estarem decebent a qui no les té, per exemple totes aquelles dones de països on ni tan sols poden conduir. Això comporta energia, estar sempre alerta i donar-nos suport entre nosaltres.
Casualment, avui s’ha sabut que l’ultraconservadora Aràbia Saudita permetrà les dones conduir…
De debò? Bé! És una gran notícia, perquè estem parlant d’una cosa tan bàsica com poder moure’t allà on vulguis sense dependre de ningú, encara que segur que no poden anar on els hi plagui. La mobilitat és un dret humà i encara que això no és suficient, espero que aquest sigui el primer de molts canvis perquè la dona pugui millorar els seus drets a l’Aràbia Saudita i al món.
