De sobte, passen els dies

Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz

Els qui valorem la literatura costumista —o mirem d’escriure’n— sabem com de difícil és encisar un lector amb fets quotidians. Vides no gaire diferents, una de les moltes d’aquella estiva de gent que hom veu al llarg del dia. Tu, jo, el teu veí, persones sense cap mena de poder ni de potestat sobre res, que no deixarem petjada en traspassar. En resum, gent que, com deia Pla, entenem la vida com a una cosa complicada i difícil que consisteix en anar fent.

La jubilació, per a ser-ne precisos, la prejubilació del protagonista, en Tomás Sepúlveda, dona el tret de sortida a un dietari entre el febrer i l’octubre de 2012. Aquella rutina que a molts consumeix també serveix per celar els nostres projectes frustrats. «Si no fos per la feina, agafaria una moto i recorreria la ruta 66», escoltes sovint. I quan arriba aquell moment de jubilació veus com no, o això li passa a Tomás, qui posseeix grans pretensions i anhels com viatjar per tot el món amb caravana amb la seva muller. Malgrat que tot això pugui sonar tòpic —doncs passats els cinquanta és l’època de comprar una Harley Davinson amb flocadures i armilla de cuir— Gregorio Casamayor presenta una escriptura àgil i flexible que enganxa des de les primeres pàgines, esdevenint un llibre que agrairies que fossin dos.

Desitjar anar-hi no és anar-hi, i el protagonista aviat s’adona que el ser jubilat no vol dir pas tenir temps. Aviat hi anirà, com si fos un càstig del destí, però se li succeeixen esdeveniments que faran trontollar els seus plans de hippie-viatger: els darrers dies de la vida del seu pare que roman a una residència i que gairebé no el reconeix, juntament amb la relació que té amb els seus dos fills frustrarà dia rere dia el seu somni.

Casamayor presenta una narració de tema clàssic —la solitud— però d’aparença fresca, amb un personatge que jo —jove i lluny de la jubilació— he fet meu amb el pas dels dies perquè trobo en Tomás un anònim d’aquells que m’agraden. A més, el relat té alguna analepsi que ens dibuixa un personatge amb traumes de quan era jove i que arrossega amb ell com a conseqüència de la impossibilitat del seu propi perdó. Fet i fet, l’autor demostra que no cal inventar-se personatges que visquin el dia a dia d’una forma vertiginsa i que ensopegui amb aventures del no-res. Casamayor confirma que en aquella vida lenta —de forma ben narrada, de no ser-ho, esdevé una rajola narrativa—, en aquell dia a dia, hi ha quelcom que ens continua fascinant. Perquè Tomás pot ser qualsevol, i això ens encanta.