Les paraules són una llar

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Mònica Miró (Barcelona, 1969) és llicenciada de Filologia Llatina i en Filologia Francesa, i Màster en Història de les Religions. És professora, escriptora, traductora i divulgadora del món clàssic. Imparteix cursos a l’Escola d’Escriptura. És, també, una excel·lent poeta. Al dellà de l’enlloc és el seu tercer llibre de poesia. Abans havia publicat un volum de haikus (En el límit de l’ombra, pols de cinabri), amb Abraham Mohino Balet. i un altre de haikus i tankes (Hybrida). Va compilar i traduir al català i al castellà, sota el títol de Perennia, una mostra de poesia epigràfica funerària llatina. Al dellà de l’enlloc aplega cent poemes recollits en quatre parts del llibre: «Conreu dels cossos», «El lloc on l’ull descansa», «Aorist imperfet» i «Una darrera casa.» En la forma dels poemes hi predominen el haiku i la tanka, un tipus d’estrofes que des de fa anys s’han adaptat amb èxit a la nostra llengua.

Al darrera de la poesia de Mònica Miró hi ha molta cultura, moltes lectures i molta saviesa, hi trobem referents al món clàssic, introduïts amb una gran naturalitat. La natura és molt present en la majoria de poemes, una natura que connecta en molts moments amb la percepció del propi cos, que en forma part. La feina del camp esdevé una metàfora de la vida i de la seva percepció: «En tornalls llauraré / la meva tanca magra / amb arada ben plena / contra la roca dura.» Hi trobem també l’empremta del pas del temps, la mort i la vida, l’enyorament indefugible: «No miris ara / la terbolesa / que sota el pont / s’agemoleix / avergonyida. / Pensa en el riu / quan era límpid / i li envejaves / aquella sort / de qui flueix / tan decidit / sense propòsit.»

No resulta gens fàcil comentar poemes, si la literatura, en general, admet interpretacions diverses, la poesia resta encara, més enllà de l’anàlisi formal, més lligada a la nostra subjectivitat. Hi ha poemes que ens diuen coses diferents en moments diferents i que ens connecten amb les experiències personals: «Siguis on siguis / i facis el que facis, / hi ha el risc i el repte / l’ull, la llum i la imatge / l’hora que ve i no torna.» Malgrat el ric i suggeridor vocabulari emprat, els poemes del llibre resulten propers, sovint evoquen moments subtils, breus, irrepetibles: «Sento el piano / i a tu, que rius i xiules. / Malgrat la boira, ningú no ens podrà prendre / aquesta llum tan teva.» Els haikus i les tankes son petits poemes adients a l’aparent senzillesa de l’instant, evoquen imatges concretes, fugisseres.

És aquest un llibre, com tots els bons llibres de poesia, per recordar, rellegir, evocar i, fins i tot, per memoritzar-ne fragments colpidors, lligats a l’experiència vital dels petits moments i als canvis que el temps provoca en nosaltres i en les nostres percepcions. La força de la paraula fa que els mots esdevinguin una mena de llar metafòrica i la lectura, un consol. Hi ha ressons de molts bons poetes en aquest llibre, l’experiència intel·lectual acaba per formar part de la poeta per conformar una veu ben original, en la qual suren els sentiments reconvertits en bona poesia.