Converses amb l’arquitecte Federico Correa

'Un maestro de arquitectos en Barcelona' són converses amb Lluís Clotet, Óscar Tusquets, Elías Torres i David Ferrer
Un maestro de arquitectos en Barcelona Federico Correa

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


L’arquitecte Federico Correa (Barcelona, 1924-2020) va començar la seva carrera a l’estudi del també arquitecte José Antonio Coderch, abans fins i tot d’acabar la seva formació a l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Barcelona, on també esdevindria professor i catedràtic. Va estar associat amb Alfonso Milá, germà del dissenyador industrial Miguel Milá, fins a la seva mort, el 2009. Entre les seves obres, es troben diverses cases a Cadaqués com la Villavecchia, els restaurants de Barcelona Il giardinetto (Premi FAD 1974), Flash-Flash, Reno i Set Portes; l’edifici Atalaya de l’avinguda Diagonal  (Premi FAD 1972), la seu de la Diputació de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic i el pla urbanístic de l’Anell Olímpic de Montjuic. També va participar en la reconstrucció de l’Estadi Olímpic juntament amb el seu inseparable soci Milá, Joan Margarit (el poeta), Carles Buxadé i Vittorio Gregotti.

Correa va morir l’octubre del 2020 (per cert, set mesos després de Gregotti i quatre mesos abans de Margarit) amb noranta-sis anys, pràcticament al mateix temps que apareixia el llibre Un maestro de arquitectos en Barcelona, publicat per Tusquets i editat per Beatriz de Moura, que recull quatre converses que Correa va mantenir amb Lluís Clotet, Óscar Tusquets, Elías Torres i David Ferrrer, tots ells arquitectes i alumnes de Correa, durant l’any 2015. Les converses giren al voltant de l’etapa en la universitat d’aquest mestre, com a estudiant i com a docent, el seu pas per l’estudi de Coderch, la seva societat amb Milá o les relacions professionals que va establir amb altres grans noms de l’arquitectura com Gregotti, Sert, Gardella o Rogers.

Correa es mostra molt crític amb la universitat, almenys la de la seva època: quan era estudiant, sabia que no li aportaria gran cosa passar per l’Escola Tècnica d’Arquitectura, que n’aprendria més treballant en un estudi. De fet, en aquestes converses diu que «la carrera era horrible, espantosa» i que «l’ensenyament, en la nostra època, era pèssim.» Correa va acabar els seus estudis el 1953, gairebé amb trenta anys, tard entre altres raons perquè suspendre els alumnes donava prestigi a alguns professors. Hi ha un altre fet que Correa destaca com a fonamental en la seva formació d’arquitecte, i és el fet que el seu pare li regalés una subscripció a la revista nord-americana Architectural Forum, en les pàgines de la qual va conèixer l’arquitectura moderna, la que es feia fora d’aquella Espanya grisa i franquista, la qual cosa li va obrir la mirada respecte a la seva professió.

El 1958 Correa esdevindria professor de Composició a la universitat, i el seu caràcter independent, trencador, va sorprendre els seus alumnes, entre els quals es troben els arquitectes que conversen en aquest llibre amb ell, qui no escatimaran en elogis cap al seu mestre. Correa era un home amb les idees clares, i aquesta claredat d’idees era la que intentava transmetre en les seves classes i també en la seva arquitectura. Defugia els formalismes, les modes, el decorativisme banal, preferia el raonament en lloc de la imposició de la forma en els seus projectes perquè considerava que l’arquitectura no podia ser sobretot estètica. Correa tractava de pensar en el sentit de cadascuna de les seves feines, si havia de fer un restaurant, reflexionava sobre què era exactament un restaurant més enllà d’un lloc per dinar i sopar. Això ara sembla bàsic, però potser fa quaranta anys, en aquella Espanya que sobrevivia al franquisme, no ho era tant.

Un maestro de arquitectos en Barcelona és més un anecdotari fet amb bones intencions que un llibre de converses sòlid. En ell he trobat a faltar molt més contingut sobre arquitectura o els grans arquitectes. Al cap i a la fi, Correa va viure noranta-sis anys, va ser testimoni i partícip de la transformació de Barcelona durant dècades, va arribar a conèixer personatges com Le Corbusier, i encara que en el llibre llegim opinions sobre obres de Frank Gehry i Norman Foster, trobo que tot queda massa en la superfície i el personatge donava per a molta més profunditat. De fet, aquest volum queda força reduït a l’homenatge personal, a l’admiració que senten Clotet, Tusquets, Torres i Ferrrer per Correa.

Per altra banda, en aquestes converses hi ha unes quantes repeticions, i tenint en compte que és un volum breu, unes cent vuitanta pàgines, caldria haver-les polit una mica. Per exemple, llegim fins a tres vegades la importància que va tenir per a Correa la subscripció a la revista Architectural Forum. A més, el fil conductor de les converses es va trencant constantment, així que, en realitat, no hi ha cap tema que es desenvolupi amb profunditat. Desconec en quines condicions van tenir lloc aquestes converses, Beatriz de Moura només ens explica que es van enregistrar amb una gravadora durant el 2015. Trobo que la idea del llibre és bona, que recollir el testimoni de Correa és important, però en la mesura del possible hagués estat desitjable fer un volum una mica més ambiciós.

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES