D’un temps ençà, han proliferat a les llibreries les sèries de llibres protagonitzats per grups de noies adolescents. Es dirigeixen a la franja d’edat que en anglès es coneix com middle-grade, és a dir, entre els 9 i els 12 anys, si fa no fa, la preadolescència. I, encara que sigui políticament incorrecte dividir els lectors potencials per gènere, resulta força evident que estan pensats, sobretot, per a nenes que s’hi puguin identificar o projectar.
Els temes clau d’aquests llibres tenen dos sentits: d’una banda, l’amistat, el vincle més important de l’adolescència; i, de l’altra, l’empoderament femení en què aquests anys s’ha insistit tant, amb la creació de nous referents femenins (de vegades, tot s’ha de dir, de manera una mica forçada, com si es passés de l’extrem de la noia dòcil i passiva a la que agafa l’espasa, fa quatre crits i comença a rodar caps). També s’hi representa la diversitat d’identitat sexual i ètnica pròpia d’aquesta època.
Moltes d’aquestes apostes, que tenen una vocació comercial clara, estan protagonitzades per noies que tenen algun superpoder (magical girls, seguint el model de Sailor Moon) o bé són elles mateixes una criatura mitològica (sirenes, fades, bruixes). Existeix també una tendència a la pràctica d’esports d’equip i al talent artístic, que es concreta en grups de música o dansa. Totes aquestes protagonistes, per tant, malgrat buscar la complicitat de les lectores, tenen algun do extraordinari que les allunya d’una mortal qualsevol.
El primer encert de l’escriptora Begoña Oro amb la nova sèrie Amigues 100% (SM en castellà, Cruïlla en català amb traducció de Mònica Molera i Jordà), que de moment porta dos títols (L’Abril és de tardor i La Carla és un cinc), és que el pretext per connectar les protagonistes és tan realista i senzill com una classe extraescolar d’anglès: les noies, i els nois que les acompanyen, es relacionen en una activitat que pot fer qualsevol, però que alhora presenta unes particularitats respecte de la quotidianitat d’un institut.
Perquè a les extraescolars, fins i tot en una extraescolar en què els alumnes es troben asseguts en una aula prenent apunts, es desenvolupa una altra mena de complicitat entre els companys, i s’hi respira menys tensió que en una matèria de l’educació obligatòria. A més, com en el cas que ens ocupa, s’hi apleguen alumnes de diferents col·legis, que no sempre es coneixen entre si. És, per tant, un ambient diferenciat dels estudis, més dinàmic ‒la mena d’exercicis també ho facilita‒ i amb un nou ventall de possibilitats.
Begoña Oro.
Tot això ho capta molt bé l’autora, que al primer llibre narra la història des del punt de vista de l’Abril quan tot just comença el curs. L’Abril és la noia tranquil·la, somniadora i amb inquietuds artístiques (li agrada compondre música), que té com a millor amiga la Carla, més enèrgica i extravertida que ella. La seva amistat es posa a prova en aquesta nova etapa, en part pels canvis propis de l’adolescència, en part pels seus nous amics.
A anglès hi coneixen l’Elsa, una noia amb qui l’Abril té més afinitat que la Carla, i això, és clar, a la segona no li fa gràcia. També hi ha una altra noia, la Vera, de qui d’entrada no saben gran cosa; i un grapat de nois, amb qui comencen a despertar-se sentiments (però sempre de manera realista i sense excessos, d’acord amb l’edat que tenen). De mica en mica, gràcies a les activitats de classe, que permeten compartir un costat més personal, es van coneixent les històries de cadascú, perquè, i això és una altra virtut, els joves no viuen aïllats de la família i els seus problemes.
En aquests llibres, d’altra banda, són fonamentals els recursos visuals: a més d’unes il·lustracions esplèndides de Lorena Calderón, que tenen un cert aire de manga, tan popular entre els joves (llàstima que a l’interior no siguin en color, això sí), el text no es disposa com una novel·la corrent i prou, sinó que hi ha requadres, destacats i altres detalls per remarcar elements com els tests, les cançons o apunts diversos. Es juga amb els recursos dels codis de llenguatge juvenils i d’aquesta manera s’aconsegueix una lectura atractiva tant per a la lectora habitual com per a la més ocasional.
Parlant de llenguatge, és molt difícil reproduir la col·loquialitat dels diàlegs entre joves sense caure en l’error de repetir els girs particulars de cada generació, però Begoña Oro ho aconsegueix. Fins i tot els adults que desconeixem aquest ambient, hi entenem els tics que denoten complicitat, les marques d’identitat que uneixen les amigues. Funciona, perquè l’autora té oïda, però sobretot té una capacitat enorme per posar-se al lloc dels adolescents i estar al món amb els seus dubtes, la seva intensitat i el seu entusiasme.
I ho fa, a més, amb gràcia, molta gràcia. Perquè Begoña Oro, els qui n’han llegit algun llibre ho saben de sobres, sap escriure amb humor, i amb un estil que gaudeix recreant-se en les giragonses del llenguatge. Aquesta és la diferència essencial d’Amigues 100% amb bona part d’aquesta moda literària dels grups de noies: que està molt ben escrit, té enginy i tendresa en les dosis justes, i és, en definitiva, una lectura encantadora que fa venir ganes de comprar-ne una vintena d’exemplars per repartir-los entre totes les noies (i algun noi sense prejudicis) que acaben de començar l’institut o ho faran ben aviat.
