L’art és per viure’l!

Joan Guillén. Madrid / @joangarlen

A vegades quan parlem d’art, sobre tot del pictòric, advertim un sentiment de llunyania, de dificultat, de no ser capaços d’entendre’l. Això pot ser degut a què és la branca artística amb la qual menys ens relacionem, almenys de forma directa i conscient en el nostre dia a dia. Tothom veu sèries i pel·lícules, té llibres a l’abast, escolta música i té certa relació amb la fotografia. Ens apropem a aquestes arts sense por. En canvi, pensem que no tenim els coneixements necessaris per comprendre i gaudir d’un quadre de Kandinski o Van der Weiden. Els mirem amb respecte. Aquesta reticència és, possiblement, conseqüència de l’etiqueta d’art suprem, tècnic i elitista que bona part dels crítics i estudiosos més conservadors han esculpit durant segles.

És just en aquest punt on Carlos del Amor (Murcia, 1974) i tota una nova generació de divulgadors culturals estan irrompent amb força amb un nou missatge: gaudir de l’art no només requereix coneixement tècnic o la comprensió dels corrents artístics; gaudir de l’art és remoure’s, imaginar, emocionar-se. Perquè sense emoció no hi ha llaços permanents, no hi ha perdurabilitat. Amb aquesta voluntat el periodista de RTVE ha escrit Emocionarte (Espasa), el seu primer llibre de no ficció -almenys en part-, un llibre que és difícil de definir perquè, com l’art, és moltes coses alhora. És un assaig, un cant d’amor a l’art, una declaració d’intencions, és meta-art, una visita guiada a qualsevol museu, un llibre de microrelats, un recorregut per la intrahistòria de la història de l’art, un full de ruta de com apropar-se sense por als quadres.

En Carlos del Amor és un cronista expert –reviseu els seus diaris de confinament, per exemple- que, a través de les seves peces audiovisuals, ha aconseguit crear un llenguatge propi que oscil·la entre la divulgació, l’entreteniment i la lírica. I, potser, part de l’èxit d’Emocionarte rau en el fet que Del Amor ha estat capaç de traslladar tota la seva força narrativa al paper. Segons l’autor, hi ha dues maneres d’admirar una obra: una, a través de la història real i tècnica i una altra basada en la imaginació i l’emoció que sent cada espectador. Precisament és aquesta dualitat, ja albirada al subtítol de llibre –la doble vida dels quadres-, la que defineix l’estructura del text. A cada capítol trobem una narració imaginada, un diàleg, una reflexió, una ficció. I una altra part, canvi tipogràfic inclòs, on s’explica la història real, verídica, creant una espècie de crònica o anecdotari de la intrahistòria de l’art.

Remarcable és, també, l’acurada maquetació del llibre. La impressió a tot color de les obres és un bon exemple, però el més destacable és la portada. És tota una declaració d’intencions. El detall, la curiositat, l’emoció. Animo a què s’investigui l’obra original i que trobin la referència, gairebé emmascarada, entre les pàgines del llibre que ens ocupa. Emocionarte és un llibre que serveix per reivindicar trenta-cinc obres poc conegudes, el paper de la dona en la història de l’art i la producció espanyola. És un trampolí per encuriosir-se per l’art, un primer apropament. És una teràpia de xoc per perdre la por, per deixar de pensar que l’art pictòric no és per a tu perquè no tens els coneixements, que suposadament, s’han de tenir per gaudir de l’art.

Aquesta em sembla una de les publicacions més interessants i especials que he llegit darrerament, i no és habitual que un assaig sobre art esdevingui un èxit literari. Quan surts d’una pinacoteca sembla que el món hagi canviat, que els clàxons ressonin molt més forts, que els nervis se sentin més pesats, fins i tot, que la llum exterior sigui més densa que abans d’entrar-hi, però és mentida. El món no s’ha mogut, qui s’ha transformat ets tu. Aquesta és la sensació que et deixa Emorcionarte.