L’escriptor i metge rus Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no és un desconegut al seu país. Ha guanyat premis, ha vist representades i retransmeses per la ràdio obres seves de teatre. Va fundar una editorial especialitzada en medicina, música i teologia. Va organitzar una fundació benèfica per garantir la supervivència a l’hospital i millorar-ne l’atenció. El seu pare era escriptor, va patir la censura a fons, i un avi seu, també metge, va romandre deportat al Gulag des 1932 a 1945.
Óssipov va exercir de metge a Tarussa, una ciutat de províncies, a cent kilòmetres de Moscou, un espai per a dissidents diversos. A causa de la guerra amb Ucraïna, després d’haver pensat a fer-ho en d’altres ocasions, es va exiliar, primer a Alemanya i actualment a Holanda. A Espanya s’han publicat alguns llibres seus, com El crit de l’ocell domèstic i Pedra, paper, estisores, tots dos publicats a Club Editor.
Maksim Óssipov.
Óssipov es considera un dels autors més rellevants de la literatura russa, el poc que he llegit d’ell es pot emmarcar en això que en diem literatura periodística. A Kilómetro 101 (Libros del Asteroide, amb traducció al castellà de Ricardo San Vicente) l’escriptor abasta un període que va des de 2006 fins a 2022 amb narracions poc convencionals, que en ocasions no resulten fàcils de seguir però que són impossibles d’abandonar. El llibre ens explica l’anada a alguns congressos, un viatge als Estats Units i potser hi ha un excés de desengany personal a l’hora de descriure capteniments negatius. Però l’autor sempre reprèn la pietat, la compassió, virtuts o sentiments, i l’amor a una humanitat sovint poc agraïda, coses que avui semblen passades de moda o gairebé rebutjables.
La darrera narració explica la seva sortida del país, com a perdedor, mal mirat pels patriotes adaptats, resignats o entusiastes i per la gent de fora. Óssipov ens amolla observacions rellevants sobre un país gran i complex, situant les seves històries humanes en una petita localitat, d’aquestes que no surten gaire als diaris i que conformen el gruix dels estats i els territoris, allunyades, més o menys, dels centres de poder. Hi trobem l’afany pels diners, el pes de les petites corrupteles, una ignorància popular que contradiu afirmacions sobre la gran cultura soviètica generalitzada. O la xacra de l’alcoholisme en aquella societat tot i que Óssipov admet que la cosa ha millorat i que ha minvat la violència contra les dones.
