Arianna Savall: «La música antiga curava les ferides profundes dels seus compositors»

Publica el disc 'Le Labyrinthe d'Ariane', un repertori de l'època medieval al Barroc interpretat amb set arpes antigues
arianna savall
Foto cedida per Arianna Savall.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Arianna Savall (Basilea, 1972) és una soprano, compositora i arpista catalana filla d’una família de músics. És especialista en música antiga i ha publicat diversos discos, el darrer dels quals és Le Labyrinthe d’Ariane, al segell Alia Vox, el seu primer àlbum en solitari, que aplega un repertori de l’època medieval al Barroc interpretat per set arpes antigues diferents i que suposen un viatge per França, Itàlia i Espanya. Diu l’arpista que aquest treball ha estat possible gràcies a la perseverança del seu pare, Jordi Savall, i el suport del seu marit, Petter Udland Johansen, amb qui va crear el grup Hirundo Maris, una formació que connecta la música tradicional nòrdica amb la catalana. També – confessa- ha estat determinant el fet de donar classes d’arpa a joves alumnes i veure com aquest instrument té una gran capacitat de seduir-los. Diu Savall que «l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals, és un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull i ens relaxa.»  En definitiva, és un disc per deixar-nos envoltar per la música i per conèixer la gran riquesa d’un instrument que és més transversal del que ens pensem.

 

Acaba de publicar un nou disc en una època en la qual no queden gaires compradors de discs…

Sí, i és una llàstima. Els discs ara mateix no són cars, però és cert que els tens disponibles a diverses plataformes i els llibrets que l’acompanyen no són sempre un valor afegit. Jo crec que farem discs durant molt de temps, però serà una peça de regal, una qüestió de relació emocional amb l’objecte físic. A més, si hi ha actuacions en directe, sempre els pots dedicar, però ara això és complicat…

Quina és l’ànima d’aquest disc?

Aquest disc és un laberint de set arpes, que et van portant per diferents camins. És un laberint feliç, com diu el meu pare. Aquí el minotaure és més aviat un amic i al final ens abraça una esperança. Cadascuna d’aquestes set arpes marca un camí preciós, molt ric i desconegut per la gran majoria, perquè coneixem l’arpa clàssica, l’arpa de pedal, les arpes celtes, les americanes, la kora, l’africana, però les arpes antigues… Això ja és una altra cosa!

I vostè tracta de donar-les a conèixer.

Aquesta és la meva especialitat i al llarg dels anys he vist que les arpes antigues, la música antiga en general, arriben molt a la gent jove. Això em va animar molt a fer aquest disc, per això el dedico als meus alumnes de Bellaterra i de Zuric, perquè ells van ser una peça clau a l’hora de posar-me a fer-lo.

Parli’m d’aquestes set arpes.

Una és romànica, petita, compacta i robusta; una altra és gòtica, més esvelta. Després hi ha dues arpes que només es trobaven a la península Ibèrica, una de les quals és la rota, que és una arpa saltiri amb dues files dobles als costats que la trobem al segle XIII sobretot al nord d’Espanya i especialment a Galícia. És un instrument molt peculiar que va existir en aquella època i després desapareix totalment. Potser la rota va inspirar l’arpa catalanoaragonesa que apareix els segles XIV i XV, una arpa medieval també doble que segurament va viatjar a Nàpols i d’allà va néixer l’arpa doppia del segle XVI. És el primer intent de fer una arpa cromàtica amb les tecles blanques i negres del piano.

El seu disc és un gran viatge, doncs!

Volia recórrer França, Itàlia i Espanya. L’arpa doppia dona pas a l’arpa de Monteverdi, que ell encara l’anomena doppia, però ja és triple. Té tres files de cordes, és una arpa molt complexa i tindrà una difusió molt gran a tota Europa, excepte a la península Ibèrica, que ja havia creat la seva pròpia arpa, la creuada. Els ibèrics tenien molt de caràcter i estaven molt orgullosos del seu propi instrument. L’arpa triple arribarà a Barcelona i a Madrid, però no es tocarà tant.

L’arpa és un instrument que segueix seduint molt…

Perquè l’arpa té un so realment màgic, amb reminiscències ancestrals, però també molt actuals. És un so que necessitem avui en dia, perquè ens acull, ens relaxa. Per això es fa tanta musicoteràpia amb arpes. És l’instrument que tocaven Apol·lo, Orfeu, les muses, els àngels… És un instrument que trobem en moltes figures mítiques. A vegades es confonen amb les lires, les cítares… que són diferents, però de la mateixa família.

Podem dir que el seu disc vol donar a conèixer el caràcter i la riquesa de cada arpa?

Sí, perquè tu pots interpretar el poema d’un trobador amb una arpa celta, però no estaràs transmetent exactament el mateix que volia transmetre ell, perquè ell utilitzava una arpa romànica. Tocar Kapsberger -de qui en soc molt fan- amb una arpa de pedal, per exemple, és molt difícil, no tot sona com hauria de sonar, mentre que si agafes una arpa triple, tot queda perfecte, produeix un efecte hipnòtic, et transporta a una altra dimensió.

La música antiga ens resulta molt seductora. A què creu que és degut?

Potser en l’Edat Mitjana tenien un contacte amb la música que s’apropava molt a la màgia i que nosaltres segurament ja hem perdut. Els textos antics tenien dobles sentits, amb missatges amagats, la qual cosa crea molta fascinació. Aquella música pot semblar senzilla, però t’arriba al cor, és una música essencial però profunda. A tots els meus alumnes els agrada la música antiga, i això que també escolten molta música moderna i que molts d’ells són infants i adolescents, però gràcies a tocar l’arpa, van descobrint la música medieval, renaixentista i barroca. La música barroca té quelcom que la fa eterna: els seus ostinati, les seves xacones… Les seves estructures harmòniques van ser fetes cap a l’infinit. Els compositors les van calcular molt bé.

En aquest disc també canta.

Sí, només quatre cançons, perquè és un disc més aviat instrumental. Volíem mostrar sobretot el color de cada arpa, que se sentissin bé. Jo sempre he intentat conservar la meva naturalitat a l’hora de cantar. M’he especialitzat en cant antic, però cantar asseguda amb l’instrument t’obliga a estar molt en harmonia amb ell i a trobar un equilibri entre l’arpa i la veu. En això treballo des de fa molts anys i cal buscar i conservar la naturalitat. Jo valoro els cantants que han estat fidels a ells mateixos i que no s’han deixat endur per aquelles modes que marquen que ara cal cantar d’una determinada manera, amb molt de vibrato o amb determinats efectes… Intento evitar-ho, prefereixo treballar el meu propi caràcter, el meu estil és més aviat sobri, molt inspirat en els textos. Si vius bé l’emoció del text, amb poc pots fer molt. És la meva forma d’arribar a la gent, des de l’autenticitat, des de la puresa.

Cada disc és una forma d’aprendre?

Cada disc és una oportunitat de seguir avançant, perquè t’obliga a aprofundir en una època, en un repertori, en un personatge, una història, i sempre aprens, és clar. Cada disc és com un univers que se t’obre i saps que sempre pots anar més enllà, però has de saber quan acabar. En aquest disc ha estat un repte tocar set arpes, no ho havia fet mai, com a molt tres o quatre. No sé si en un concert podria tocar les set, la veritat, perquè hi ha molta distància entre cadascuna d’elles. Un disc el pots fer en diversos dies, i en cadascun d’ells pots centrar-te en una arpa, mentre que en el viu no hi ha aquesta opció.

Com ha estat l’experiència d’un primer disc en solitari?

M’ha costat una mica. Jo, de fet, no el volia fer, perquè m’agrada molt més tocar amb el meu marit, amb el nostre grup Hirundo Maris. Prefereixo el diàleg. Però sí que el meu pare feia temps que volia tenir un disc així a Alia Vox i també el Petter, el meu marit, que és un fan de les arpes, em deia que havia de fer un disc només d’arpes, perquè és un so molt bonic. Entre els dos em van convèncer i els hi estic molt agraïda. Amb aquest disc he sentit que creixia, que continuava avançant. Potser repetiré.

 

 

El seu pare, Jordi Savall, accepta un no per resposta alguna vegada?

No, mai!

Ja m’ho pensava.

I per això ha anat tan enllà… Quan el meu pare, que aviat farà vuitanta anys, està convençut del seu projecte, del seu somni, sempre el realitza. Quan algú li diu que alguna cosa és una bogeria, ell segueix endavant i se’n surt. És una força interna que té, una passió i una fe molt admirables.

Parlem d’aquesta aliança que té vostè amb Petter Udland Johansen, el seu marit, i amb el grup que conformen, Hirundo Maris.

Vaig conèixer el Petter a la Seu d’Urgell el 1995, en un curs de música antiga dels meus pares, i després ens vam retrobar a Basilea. Ell cantava músiques tradicionals noruegues i jo músiques tradicionals catalanes i sefardites. Vam veure que hi havia una connexió molt forta en l’àmbit de les melodies. Tant la música tradicional catalana com la noruega tenen molt de nostàlgia, sovint són llegendes medievals amb aventures increïbles, viatges perillosos, amors impossibles, històries dramàtiques que alguna acaba bé, però la majoria no…

I va néixer el grup…

Arran d’això ens vam anar animant, el Petter va trobar el nom del grup, que significa «oreneta de mar», que a l’estiu està a Noruega i a l’hivern va cap al Mediterrani. Nosaltres també som nòmades, ens agrada viatjar, conèixer gent nova, noves cultures i buscar aquesta connexió entre nord i sud que és més gran del que ens pensem. La cultura nòrdica és fascinant, com la nostra, la catalana.

Podríem dir que la música té dolor, però deixa enrere la foscor de la seva època i ens aportant la seva part més humana?

La música surt de la part millor dels sers humans que la van compondre. La música antiga curava les ferides profundes dels seus compositors. Hi havia una espiritualitat molt forta, que anava més enllà de la religió. És realment fascinant. M’encantaria poder anar a l’època medieval, però amb el bitllet de tornada, perquè era una època terrible també.

Fer música és fer reviure la ferida i alhora la seva curació?

Sí, la música té aquest poder. És una bona idea, la música és la ferida i la seva curació. Els poetes i els músics d’aquella època transformaven aquest dolor en alguna cosa més sublim, que estava molt per sobre d’ells. I, per sort, ens han arribat algunes peces, que són autèntiques joies. Hi ha melodies anònimes que són precioses. A vegades són quatre notes, però increïbles, qui les va compondre devia de tenir una connexió tan forta amb el que vivia, amb el que sentia, que va deixar una melodia per a l’eternitat. És el que té la música antiga. Crec que la música contemporània ha perdut aquesta mena de connexió amb els humans. Hi ha una part de nosaltres que segueix necessitant somiar amb aquelles històries, llegendes, és una part que necessitem fins i tot al segle XXI.

La pandèmia ha estimulat els concerts online. Escoltar música antiga a través de les xarxes sembla contradictori…

Ni el Petter ni jo hem seguit gaires concerts en xarxa, encara que tenim bons altaveus, però la pantalla acaba cansant. Ha d’estar tot molt ben filmat, el so ha de ser bo, les imatges han de ser boniques, i això ho trobes en pocs concerts. Un concert ben filmat és preciós, però l’equip que ho filma ha de ser de qualitat i el lloc on es fa també compta. Nosaltres també hem fet algun concert en xarxa, en una església molt acollidora, filmat amb tres càmeres, va quedar força bé. Cal dir que amb la pandèmia Espanya, Luxemburg i el Japó són els únics països on es fan concerts ara mateix, és una sort. Ho dic perquè no hi ha comparació entre el viu i l’online. Seure al banc d’una església i deixar-se impregnar per la sonoritat natural dels instruments és molt superior al format que surt per l’ordinador. Jo davant d’una pantalla aguanto vint minuts, mitja hora, però no una hora i mitja. Millor sempre el viu, el directe.

Categories
MúsicsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES