Amb una admirable traducció d’Aurora Ballester i una encisadora coberta de la Montse Mayol podem trobar en català una novel·la emblemàtica de l’escriptora irlandesa Edna O’Brien (Tuamgraney, 1930), avui resident a Londres i encara, feliçment, viva. La novel·la és la primera coneguda de l’autora, escrita en pocs mesos i publicada l’any 1960, amb trets autobiogràfics i que va generar un escàndol a la Irlanda profunda i catòlica, fins al punt que un capellà de la seva terra en va cremar alguns exemplars de forma pública, segons expliquen.
La novel·la retrata el procés de creixement conflictiu d’una noia de poble i d’una amiga seva, una visió realista, poètica en algun moment, d’aquestes que desmitifiquen la vida rural i ens mostra com aquella Irlanda no estava gaire lluny de nosaltres, en la mateixa època. La ciutat, fos la que fos, en aquell context, era una esperança, i en podem trobar moltes mostres en la literatura de tots els temps, fins i tot en la contemporània. I és que el problema sovint no es troba en els llocs sinó en les persones i el seu tarannà.
El llibre es va convertir en una trilogia, durant els anys vuitanta van sortir les dues continuacions i, per sort per a nosaltres, Sidillà acaba de publicar la segona part. Edna O’Brien no és tan coneguda entre nosaltres com mereix, en comparació amb altres autores. Ha estat una candidata recurrent al Nobel, un premi tan mitificat com polititzat i controvertit. Tota la trilogia es pot trobar a l’editorial Debolsillo en un sol llibre, en castellà i amb traducció de Regina López Muñoz, a preu mòdic, però amb set-centes pàgines juntes, cosa que pot provocar una mica de respecte, segons com.
Edna O’Brien.
L’escriptora, com la protagonista de la novel·la, va patir la tragèdia d’un pare alcohòlic i violent i d’una mare integrista religiosa, tot i que afectuosa. O’Brien ha escrit teatre, biografies, guions cinematogràfics, alguns per adaptacions d’obres seves, i articles diversos. Ha rebut lloances de gent que considerem de pes, com Philip Roth, Alice Munro, John Banville, Samuel Beckett i molts altres. Ha expressat opinions no sempre convencionals sobre el conflicte irlandès, cosa que em fa pensar en la dificultat afegida que representa pertànyer a una societat complexa i, sovint, dividida o esmicolada. Les seves crítiques sobre la religió han estat raonades i intel·ligents, més enllà de les condemnes generalistes sobre el tema, sense matisos.
Les noies de pagès és també un llibre de creixement i maduració, no hi he sabut trobar l’obscenitat que citen en algunes referències, encara més quan, en el present, el concepte d’obscenitat respon a temàtiques que van molt més enllà del sexe i la seva inquietant descoberta adolescent. Però tampoc no m’estranya que en els anys seixanta fos un llibre escandalós, a Irlanda, o que l’escriptora hagi acabat per guillar a Londres. Hi trobem, així mateix, aspectes poc amables de l’amistat, servituds indefugibles, crueltats inconscients. Ens mostra la complexitat de l’ànima humana, considerant això de l’ànima com un concepte abstracte i difícil d’explicar, però del qual en podem copsar grandeses i misèries.
Més enllà d’aquest llibre en concret, he de dir que tinc devoció incondicional pels volums de l’editorial Sidillà i una gran admiració per la tasca que estan realitzant des de fa anys Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, tant per la tria de publicacions com pel disseny dels volums. Avui molts llibres ens mostren cobertes ensopides i monocromàtiques, molt allunyades dels bons i imaginatius temps del disseny Fornas, o bé es limiten a reproduir, vingui a tomb o no, pintures famoses, algunes de les quals veiem tan sovint que ens fan avorrir els admirables originals. Enhorabona, doncs, per la tasca que fa Sidillà.
