L’home del braç d’or és una pel·lícula americana de l’any 1955. La va dirigir Otto Preminger i la van protagonitzar Frank Sinatra, Kim Novak, Eleanor Parker, amb secundaris de luxe com Darren McGavin i d’altres. Explica la història, en aquell moment original i agosarada, d’un addicte a la droga, possiblement heroïna, tot i que no es menciona de forma explícita i a la novel·la original ell és morfinòman. El protagonista és un expert crupier, ha estat a la presó i n’ha sortit amb el propòsit de refer la seva vida i deixar l’ambient de les partides clandestines de cartes, decidit a convertir-se en bateria de jazz. La seva dona, suposadament paralítica a causa d’un accident provocat pel marit, és una dona abusiva i que, en realitat, fingeix la seva discapacitat per poder manipular-lo.
L’home retroba un antic amor, Molly, que el vol ajudar i li dona suport, però les coses es compliquen, ell torna a consumir, hi ha una mort pel mig… Al capdavall, però, tot es resol, més o menys, amb un final excessivament convencional, considerant el context. La pel·lícula, contemplada en el present, resulta massa melodramàtica, però el blanc i negre, excel·lent, i uns actors i actrius molt ben dirigits per Preminger, a més d’una ambientació naturalista i amb rivets sòrdids, aconsegueixen donar versemblança al conjunt .
La història es va basar, amb molts canvis, en la novel·la de Nelson Algren (1909-1981), un escriptor reconegut, que va treballar i estudiar en l’època de la Depressió, i reflecteix en molts dels seus llibres l’atmosfera fosca i trista de les ciutats i les angoixes d’uns personatges amb aspiracions irrealitzables i egoismes indefugibles. La versió en cinema de L’home del braç d’or (disponible a Filmin) va afavorir les vendes d’altres títols de l’autor. Una altra pel·lícula interessant que va adaptar un llibre seu va ser La gata negra, estrenada el 1962, amb una Capucine a qui el paper va procurar alguns maldecaps. Per sort, va poder fer cine més distret amb La pantera rosa. Afectada d’una profunda depressió, amb problemes mentals antics i intermitents, es va suïcidar amb poc més de seixanta anys, encara elegant i bonica.
Algren va estar en una relació llarga i intermitent amb Simone de Beauvoir, amb qui es van escriure moltes cartes, algunes d’elles estan editades. Beavoir va reflectir la seva relació al llibre Els mandarins, on trobem referències a altres personatges de l’època, com Sartre, parella oficial de Beauvoir. Els mandarins, a més a més, és un llibre imprescindible per interpretar i conèixer, sempre tenint en compte que és la visió de Beauvoir, les servituds i les problemàtiques del temps de la guerra freda en una França sovint massa idealitzada. És una obra massa extensa, complicada, però que va tenir un gran ressò.
Algren va tenir una relació conflictiva amb Preminger i la història original va patir canvis molt significatius. Els codis morals del moment van posar en perill la seva estrena. Sinatra va tenir molt interès a interpretar-la, encara més quan no havia aconseguit el paper de La llei del silenci, que va anar a parar a Marlon Brando, qui també va estar a punt d’interpretar aquesta.
L’argument de la pel·lícula, avui, pot grinyolar en alguns aspectes que cauen en el tòpic. Eleanor Parker, gran actriu, aquí fa un paper desagradable i passat de rosca. Kim Novak no m’ha semblat mai una gran actriu i quan més la torno a veure, menys m’agrada, però encantava el públic masculí. Les dues dones han de donar vida a tòpics recurrents, l’esposa manipuladora i rareta, i l’amant, una santa malgrat fer de cambrera de bar sòrdid, que tan sols vol una cuineta moderna i salvar el seu amant de la destrucció.
Sinatra està prou bé en el seu paper turmentat i la resta de secundaris, avui gent una mica oblidada, també estan prou bé. El tema de la droga, en aquell moment dels anys cinquanta, semblava cosa d’un altre món, aquí no passava, en teoria, o ja era cosa dels anys trenta i de l’època dels modernistes arrauxats. Potser per això la gent normaleta no es va identificar amb el turmentat protagonista, almenys, en teoria.
