Romanticisme de primera a les mans d’Evgeny Kissin

Albert Mena / @jakoblenz

L’excepcional pianista Evgeny Kissin va interpretar obres de Bach, Mozart, Beethoven i Chopin ahir a L’Auditori en un recital que es farà difícil oblidar, en una coproducció amb el cicle BCN Clàssics. Kissin, que fa pocs mesos complia 50 anys, va poder demostrar de nou les seves formidables capacitats musicals que el fan un dels músics més potents de les últimes dècades.

Una de les obres per teclat més conegudes de Bach obria el recital amb un so rotund i dramàtic, sòlid i ràpid, percudit i àgil i farcit de nombrosos tocs d’efecte. Creant harmònics a dojo, amb la sonoritat forta, incisiva i mai tímida, Kissin aprofita les oportunitats que la partitura l’ofereix per caracteritzar el discurs musical. La seva lectura de la Toccata i fuga en re menor, BWV 565 no va demostrar cap frivolitat i va ser producte d’una musicalitat exquisida.

Va seguir l’Adagio en si menor de Mozart. Kissin va oferir un so tendre però mai suau, dramàtic i afilat, poc lleuger, sempre present, mai semblava que escapés a les directrius de la partitura. Això va fer que la interpretació semblés potser repetitiva, en no deixar respirar la peça. Una presència massa afilada que va endurir la tendresa de l’obra, però que va seguir sonant sempre amb un altíssim nivell.

La sonata 31 de Beethoven va ser molt més efectiva: construïda a partir de contrasts, citacions i drama contingut, Kissin va oferir els abismes i les llums del millor romanticisme. Jocs de mans, arpeggi de treure l’alè i accelerandi i rubatti, un seguit de tècniques que, com en l’obra de Bach que obria el concert, constitueixen eines per a farcir el so d’idees. Aquest va seguir sent sòlid, contundent i més variat que en el Mozart, amb un final poc apoteòsic, però d’una intensa coherència i amb un  brillant coral homofònic que va culminar l’Adagio i les fugues del tercer moviment.

Després d’una breu pausa va arribar las segona part del concert, dedicada íntegrament a Chopin. I quina joia! Les mazurques ens presenten diversos universos de gran personalitat: la número 5 és una dansa energètica, veritablement espectacular, alegre i brillant però de drama subtil i que Kissin va executar de manera cristal·lina. Va tenir pes i va mostrar fluctuacions precioses. També destaquen la número 14, que el pianista va embolcallar en un so molt delicat i que va ajudar que el dolor de la melodia sonés vellutat, i la número 15, una font d’aigua que esquitxa amb anades i tornades d’infart. Les gotes cauen amb diferent velocitat i pes, projectades a vegades des d’un fons fosc que no es revela mai, un bassal originari d’on surt i on acaba l’aigua.

Però possiblement sigui l’Andante spianato i gran polonesa brillant el punt àlgid del concert, possiblement la peça on sentim resumides totes les meravelles que Kissin va aportar a les peces anteriors: densitat, sonoritats exquisides, harmonies que enriquien el discurs, gotes de llum, alegria, danses contrastades amb forces obscures, mà dreta i esquerra conjugades a la perfecció en un conjunt que no es pot expressar amb paraules. És fascinant contrastar la versió sentida el 13 de gener a L’Auditori amb enregistraments anteriors del propi Kissin per veure que els elements que caracteritzaven les seves interpretacions (la serietat del so, velocitats sovint exagerades, la dificultat per gestionar alguns silencis) han madurat per convertir-se en elements que el propi Kissin utilitza per donar cos al seu discurs. Un veritable plaer poder gaudir d’un artista com Kissin amb regularitat a Barcelona.