‘The Haunting’, una casa encantada i els seus fantasmes

A la pel·lícula de Robert Wise un grup de persones visita una casa plena d’esperits lligats a morts estranyes
The Haunting

Júlia Costa / @liujatasco


Per casualitat em vaig ensopegar fa poc amb la pel·lícula The Haunting (o La mansión encantada). He llegit que se’n va fer un remake, fluixet, i una sèrie, que tampoc va reeixir. I és que és una pel·lícula molt del seu temps, de l’any 1963, dirigida per Robert Wise, que també estava treballant en el tema de West Side Story. La història procedeix de la novel·la d’una autora americana, Shirley Jackson, una dona de vida breu i trista que va obtenir molts beneficis amb els seus llibres però el marit, que era un aprofitat, li controlava els diners, i a sobre, li feia el salt un dia sí i un altre també.

La pel·lícula va comptar amb el vist-i-plau de l’autora, tot i que s’hi van fer canvis profunds i Nelson Gidding va ser l’autor del guió. El quartet protagonista, aleshores no tan conegut com ara, era de categoria: Julie Harris, Claire Bloom, Richrd Johnson i Russ Tamblyn. La gràcia de la pel·lícula és que fa por sense que es vegi res violent ni fastigós, l’any 1963 en devia fer molta més. L’argument no és que sigui res d’especial, un investigador de fenòmens paranormals convida un grupet de persones a romandre en una casa misteriosa, plena d’esperits lligats a morts estranyes del passat. El personatge que interpreta Julie Harris sembla que, d’alguna manera, està connectada amb els esperits de la casa, que l’atreuen de forma inquietant.

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que es presten a debats sobre els significats ocults ja que moltes coses queden explicades a mitges i amarades d’ambigüitat, i això té la seva gràcia. He llegit que la relació entre Harris i Bloom, sobretot per part d’aquesta segona, tira a lesbianisme subliminal. Potser sí, és clar. La gràcia d’aquella època és que tot estava matisat i amagat o disfressat d’alguna. Un dels temes és el de la bogeria, exemplificada en l’estrany capteniment del personatge de Harris que, diuen, havia de fer Susan Hayward. Sembla que al director l’aparença fràgil de l’actriu li va resultar més adient al personatge.

En el seu temps diuen que provocava molta por però que a molta gent no li va fer el pes l’argument, que queda molt poc explicat i és d’aquells en els quals no queda clar per què els personatges fan el que fan o no fan el que sembla que havien de fer. Wise, expliquen, s’ho va passar molt bé, la casa triada és molt adient al tema, habitacions tancades, escales que trontollen, portes que es tanquen soles, sorolls nocturns, crits i veus de psicofonia avançada. Tamblyn, que tambe era un dels secundaris principals de West Side Story, i que avui és un dels seus supervivents, com Bloom, sembla que, de moment, no li va veure la gràcia, ni a la narració ni al seu personatge, però que amb el temps ha anat admetent que en té un bon record i que el seu paper era més profund del que sembla, en aparença.

Categories
CINETerror
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES