L’editorial Impedimenta manté la seva aposta per l’escriptor polonès Stanisław Lem, mestre de la ciència-ficció i autor especialment conegut per la seva novel·la Solaris, portada al cinema primer per Andrei Tarkovsky (1972) i després per Steven Soderbergh (2002). En aquest cas, Impedimenta publica El profesor A. Dońda (amb traducció d’Abel Murcia i Katarzyna Mołoniewicz), una breu novel·la de menys de cent pàgines inèdita fins ara en castellà. El seu protagonista és aquest professor suposadament expert en cosmonàutica que ha vist com al llarg de la seva vida ha anat esdevenint un referent en diverses disciplines científiques per pura casualitat.
Stanisław Lem ens presenta una història apocalíptica, després que un col·lapse informàtic ho hagi bloquejat tot al món. Qui ens ho explica és Ijon Tichy, que sobrevivia en una cova d’algun lloc remot de l’Àfrica fins que va ser expulsat per un goril·la. Allà l’acompanyava el professor Dońda, però aquest va sortir a comprar tabac i mentre l’espera, Tichy escriu el relat dels fets en unes tauletes d’argila, com ho feien les civilitzacions antigues. El to de la novel·la és, evidentment, humorístic, i la història és plena de situacions absurdes, però és justament en l’absurd on Lem ens fa pensar més.
Per començar, Affidavit Dońda es diu així per una sèrie d’errors. I és des del moment de néixer que el professor ha anat trobant-se al mig de malentesos diversos que ha sabut aprofitar molt bé. Per exemple, es veu ocupant càtedres sobre qüestions que desconeix completament, però a través de les quals desenvolupa ciències tan estranyes com una que automatitza el mal d’ull (gràcies, això sí, a una subvenció del govern, que creu molt en aquestes coses). Dońda diu que no creu en els encanteris, però això no ho pot reconèixer públicament perquè el Ministeri d’Agricultura li dona diners per a un projecte d’optimització d’encanteris contra la sequera i les plagues.
La seva carrera, doncs, es desenvolupa entre la ciència i la màgia. Tampoc és que ell sigui exactament un farsant, d’alguna manera es creu el que fa i l’apocalipsi que viu el planeta no deixa de ser la conseqüència d’una situació que ell va pronosticar: una mena de Big Bang invertit. O sigui que al llarg de la novel·la el lector veu que el professor potser no hi toca del tot, però el món en el qual viu no està gaire millor, així que això ens permet buscar certa lògica a tot plegat. I la lògica és que, de les situacions confuses, és d’on moltes vegades surten els avenços científics més importants. El món i la ciència avancen a cop d’errors (fins que arriba el col·lapse!).
