Escriure el dol

Salvador Rich / @vadorich

La mort és un dels grans temes de la literatura i de l’art en general. Dels més tractats i des de fa més temps. Ha estat poetitzat, exagerat i fins i tot personificat  (com oblidar la meravellosa Jesica Lange oferint-se com una núvia a Roy Scheider al final d’All that jazz), però és precisament aquesta diversitat de maneres d’expressar-la el que ens fa pensar que no la coneixem. Que no l’acceptem. Ens creiem grans, eterns potser. Tots acceptem que un dia o altre ens morirem, però no ens ho acabem de creure fins que no la freguem en un ensurt, o ens toca d’a prop.

Linn Ullmann, la filla que Liv Ullmann va tenir amb Ingmar Bergmann, veient propera la mort del seu pare, li va proposar gravar un seguit de converses. Volia fer alguna cosa per retenir-lo amb ella, alguna cosa més que pogués recordar d’ell, fer-lo etern, com si les seves pel·lícules no ho fessin prou. O pot ser, més enllà, el seu desig era compartir-lo, donar-lo a conèixer a tothom d’una manera que només ella i els més propers ho feien. Tot plegat forma part d’un procés, d’una mena de dol anticipat. De preparació pel que ha d’esdevenir.

Escriure sempre ha estat un bon recurs per exorcitzar la mort, només que, en aquest cas, les converses van semblar infructuoses, plenes de respostes monosil·làbiques i a vegades fins i tot absurdes, més pròpies d’un vell xaruc que del geni que va ser Bergmann. Quan, un cop mort el seu pare i passat un temps prudencial, Linn s’hi va voler abocar, les va trobar absurdes i va pensar que no podria fer res amb aquell material. Però set anys més tard va reprendre la feina afegint-hi els seus records en un llibre magnífic, Inquiets. Només així es pot entendre que aquell home decrèpit és el mateix autor d’El setè segell. La mort i la decrepitud formen part de la vida.

És, per suposat, la visió d’una filla, però com a tal la valorem: un pare distant (per caràcter, per la seva permanent ocupació i pel fet de ser nòrdic ja ens ho sembla) a qui els seus èxits han tornat força misantrop, i que s’apropa a la filla amb comptagotes (acostaments que ella valora i que la guien a la vida), i una mare permanentment ocupada en el seu art i en la seva vida que sembla distreta de les seves obligacions i dels seus afectes tot i sent el contrari del pare: un esser eminentment passional.

No hi ha retrets, però, i ella qualifica orgullosament l’amor d’aquells dos monstres del cinema europeu de «revolucionari», i se sent encuriosida cap al gran misteri de la vida que són els pares: «no es pot saber gaire de la vida dels altres, especialment dels propis pares», arriba a afirmar. Així doncs, amb aquest pressupost de parcialitat, Linn Ullmann s’aboca a la seva vida i a la dels seus pares, perquè som en molt bona part, el que els nostres pares han fet de nosaltres, alhora que demostra com n’és de difícil créixer a l’ombra de dos gegants com aquells.

Parcial, doncs, però gens afectat, lluny de tot excés de tendresa, d’expressió de dolor, Inquiets (Les Hores en català amb traducció de Meritxell Salvany i Gatopardo en castellà amb traducció d’Ana Flecha Marco) aconsegueix arribar, entendrir perquè no deixa d’ensenyar-nos un procés pel qual tots hem passat o sabem que haurem de passar: la pèrdua dels pares, siguin famosos o no.