Alessandro Barbero: «Dante es va guanyar el purgatori»

L'historiador biografia Dante Alighieri i retrata la societat i la cultura de l'època de l'autor de la 'Divina comèdia'
Alessandro Barbero

Manel Haro / @manelhc


Alessandro Barbero (Torí, 1959) és escriptor i professor d’Història Medieval a la Universitat de Piemonte Oriental. Ha publicat diversos llibres, entre els quals destaquen els assajos Waterloo. La última batalla de Napoleón i Adrianópolis. El fin del imperio romano i la novel·la històrica Diario de Mr. Pyle (Premi Strega). Ara acaba de publicar Dante (Acantilado, amb traducció al castellà de Marilena de Chiara), una biografia de l’autor de la Divina Comèdia, a través de la qual fa un retrat de la societat i la cultura d’aquella època. És un plaer escoltar Barbero, és d’aquells professors que transmeten passió en tot allò que expliquen.

 

Quina és la imatge que Itàlia té de Dante?

A Itàlia estem acostumats a veure Dante com un personatge sobrehumà, un pare de la pàtria perfecte, un model de qui tothom pot aprendre, un gran poeta, un gran ciutadà, un gran home. Quan s’estudia la vida de Dante com a ésser humà i no com a monument, veiem que es va enamorar, que es va casar, que va tenir fills, va fer la guerra i la política… És molt difícil haver fet tantes coses sense cometre cap error. Així és com podem veure’l humà i no com un monument de marbre. A l’època de Dante, la política era molt corrupta, molt més que avui, i ell no va estar al marge de la corrupció. El mateix Dante ho confessa a la Divina comèdia, diu que és molt difícil fer política sense embrutar-se les mans.

Estudiar la vida de Dante no deu ser fàcil del tot.

Per a un historiador és un repte molt divertit. Utilitzo amb consciència aquesta paraula. Tenim les mateixes fonts que tindríem si volguéssim estudiar qualsevol altre ciutadà de Florència: registres notarials, arxius, actes polítiques, negociacions… És un material molt ric. El que tenim amb Dante, i que no tenim amb la resta de ciutadans, és que quan va morir, immediatament alguns contemporanis seus van escriure sobre la vida de Dante, com Boccaccio. I per escriure sobre ell, entrevistaven gent que el coneixia. Molts d’ells asseguraven que eren els seus millors amics. En tenim molta informació.

El mateix Dante donava informació sobre la seva vida.

Exacte, com a la Vida nova. Sabem com va conèixer i com es va enamorar de Beatriu, però cal estar molt atent quan es llegeix Dante, perquè no sempre deia la veritat. La qüestió és que tenim aquestes tres categories de fonts d’informació que fan que estudiar la seva vida sigui una experiència única.

Llavors, la informació que Dante dona d’ell mateix no és bona del tot?

Quan un historiador treballa sobre l’obra de Dante, és una alegria trobar aquells fragments en els quals l’autor parla d’ell mateix, per exemple ens explica com amb nou anys es va enamorar d’una nena i com se la torna a trobar quan ella té divuit anys i ell sembla tocar el cel en veure-la. Es tanca a l’habitació i comença a pensar en ella. Ara bé la Vida nova no deixa de ser una novel·la, autobiogràfica, però una novel·la, al cap i a la fi, i ningú obligava Dante a dir les coses tal com realment van succeir. Per tant, cal prendre’s aquestes fonts amb desconfiança. No ens hem de sorprendre de les contradiccions. Per exemple, a la Divina comèdia fa parlar de forma exagerada un personatge real perquè Dante volia guanyar-se el perdó de Florència i acabar així amb el seu exili.

Quins són els grans enigmes de la vida de Dante?

Després del seu exili és difícil saber on era exactament. Va passar molt de temps en diverses ciutats, com Pisa o Verona, però no sabem quant. Hi ha molts misteris. Un d’ells és el seu matrimoni, perquè no s’ha trobat cap document que el certifiqui. L’única cosa que tenim és un document de la seva dona, Gemma, que, després de la mort d’ell, reclama a l’ajuntament el seu dot que va quedar confiscada. En aquell document es fa referència a una data de matrimoni amb Dante, que no pot ser possible, perquè llavors ell tindria dotze anys i la seva dona seria encara més jove. Sí podria ser que a Dante amb dotze anys li passés alguna cosa molt important que l’obligués a casar-se a aquella edat, però també pot ser que el notari simplement s’equivoqués en posar la data. El dubte sempre el tindrem.

 

'Dante a l'exili'. Domenico Peterlini, 1860.

‘Dante a l’exili’. Domenico Peterlini, 1860.

 

Què sabem de Dante que sigui cert?

És possible dir amb prou solidesa quina era la seva posició social, tal com ho veien els altres: membre d’una família de comerciants, que, tanmateix, s’associava amb joves nobles i se sentia aristòcrata; un ciutadà apassionat per la política que durant anys va participar en la gestió de la seva ciutat, al servei d’un govern popular, però intentant canalitzar-lo en una direcció més oligàrquica i menys populista; un home de partit, que eventualment va pagar molt per ser-ne membre; un famós poeta i intel·lectual. I llavors podem intentar descriure l’home: molt intel·ligent, impacient amb els menys capaços que ell, apassionat per les dones, però també pels cavalls i les armes de jove, molt segur de si mateix i de la seva grandesa, potser fins i tot convençut que era una mena de profeta.

Sabem què el va fer escriure la Divina comèdia?

Com diu José María Micó, l’explicació és a la trobada amb Brunetto Latini, a l’«Infern»: Dante diu que Brunetto li va ensenyar «com l’home és etern», com arribar a ser immortal, i un es torna immortal gràcies a la seva feina. Però també n’hi ha més: hi ha el ressentiment de l’exiliat que ha de saldar molts comptes, hi ha l’ambició de l’intel·lectual medieval que vol descriure la relació entre l’home i Déu en una obra total, i és la promesa que ell va fer a Beatriu després de la seva mort, escriure sobre ella el que mai no s’ha dit de ningú.

Estudiar Dante implica desmitificar-lo?

Durant el Risorgimento el país necessitava figures de referència, i Dante es va transformar en el pare de la pàtria, model moral per a tots els italians. Hi ha un Dante que sempre té les celles arrufades en les seves estàtues i bustos, qui ens mira ple de menyspreu, fent-nos sospesar la seva superioritat moral. Aquest Dante no sols és desagradable, és injustificat: Dante va ser un home del seu temps que va tenir una vida plena, va fer l’amor, la política i la guerra, i certament va cometre molts errors i va caure en moltes contradiccions. L’important és que això en absolut li impedeix ser un dels més grans poetes que mai hagi viscut a la Terra…

La figura de Beatriu el va afectar tant com mostra la seva obra literària?

I tant! La gent de l’època s’enamorava exactament com nosaltres, i sens dubte que Dante explica una història real, més enllà dels detalls que puguin haver estat modificats per qüestions literàries, quan ens diu que tenien gairebé la mateixa edat, que es van conèixer de nens, i que immediatament es va enamorar, i va continuar estimant-la amb bogeria, fins i tot després que ella es casés amb un altre, fins i tot després de la seva mort. Això no li va impedir casar-se amb una altra dona que li va donar almenys cinc fills.

Tenim més informació de Beatriu que de Gemma, l’esposa de Dante?

Sabem poca cosa de les dues. Les dones, fins i tot en aquell moment, òbviament eren la meitat del món, i eren molt importants en la vida quotidiana, però les nostres fonts afavoreixen aquelles activitats en què les dones no hi eren gaire presents: la política, la guerra, els negocis. El resultat és que sabem molt menys sobre elles que sobre els pares, els esposos, els germans. I sobretot no escoltem la seva veu, no en coneixem el seu caràcter: podem dir de qui van ser filles, amb qui es van casar, quan van morir, però poca cosa més. Però Dante va fer de Beatriu un personatge molt important: tan sublimat que ens costa entreveure la dona de carn i ossos, la filla de Folco Portinari, que es va casar amb el cavaller Simone de’Bardi i va morir, potser durant el part, als vint-i-cinc anys. Tot això podria estar darrere de la formidable dona que acompanya Dante al cel.

 

'Dante i Beatriu', Henry Holiday, 1884.

‘Dante i Beatriu’, Henry Holiday, 1884.

 

Per què Dante va entrar en política?

Dante va ser un home que quan descobria una cosa, s’hi entregava amb passió. A la seva adolescència va descobrir la poesia amorosa i va decidir ser poeta. Després de la mort de Beatriu va descobrir la filosofia i va decidir ser filòsof. De la mateixa manera va haver de descobrir la política, perquè va ser polític. No en el sentit actual, perquè no hi havia una casta de polítics professionals, tots els ciutadans podien participar a la gestió del municipi; però va haver-hi els qui ho van fer ocasionalment, o mai. Dante va estar contínuament involucrat durant cinc o sis anys, i això significa que ho va considerar un paper d’acord amb l’altíssima opinió que tenia de si mateix.

Va ser un bon diplomàtic?

Era un bon comunicador. De Brunetto Latini havia après l’ars dictaminis, l’art d’escriure cartes diplomàtiques i discursos polítics, i de vegades va escriure cartells i cartes obertes de gran efecte, i va ser utilitzat per diversos cavallers per escriure cartes o complir funcions diplomàtiques. Aleshores sí, havia de ser bo, encara que a la seva vida política i personal això no l’ajudés gaire.

L’exili va apagar la seva llum política?

No, però el va transformar. Als primers anys Dante va continuar la mateixa lluita en la qual estava implicat a Florència, militant al mateix partit, els Blancs, a l’exili, i tractant de tornar a Florència per la força. Després va perdre l’esperança, es va barallar amb el partit i durant un temps ja no es va involucrar a la política que coincidia amb les seves ambicions. Però ho va redescobrir en temps d’Enric VII, quan era un fervent partidari de l’emperador, va escriure cartells de suport a la seva política, i sobretot va escriure aquest gran tractat polític que és Monarchia.

Mai va pensar que no podria tornar a Florència?

No, ho va esperar fins al final. En els seus darrers anys el van convidar a Bolonya, prometent-li la poètica coronació a què aspirava, una gran cerimònia pública en el seu honor, però Dante va respondre que preferia esperar a poder fer-ho a Florència.

Quina lectura va fer l’Església de la Divina comèdia?

Hi va haver un cert descontentament durant un temps, no a l’Església en general, sinó a la capital del papat, Avinyó, per la brutalitat amb què Dante va atacar els papes del seu temps, inclòs el llavors papa Joan XXII. Però eren estats d’ànim transitoris, i en aquell moment estaven acostumats a això i molt més.

Amb la Divina comèdia, Dante va voler passar comptes amb moltes persones?

Sí, Dante va conèixer moltes persones que considerava uns pocavergonyes, i els va engegar a passeig amb gran satisfacció. En alguns casos tenia tantes ganes de ficar algú a l’infern, que no es va deixar aturar ni tan sols pel fet que aquestes persones encara no estiguessin mortes. Va inventar que l’ànima de certs criminals van a l’infern estant vius en aparença, però amb un dimoni que els corre pel cos, com zombis.

Per què és important llegir Dante en l’actualitat?

Aquest home que va viure entre els segles XIII i XIV simplement va escriure una de les obres mestres més importants de la història de la humanitat, un llibre que ha commogut i enriquit els lectors de tots els segles passats, i ho continuarà fent als segles propers. Era un geni!

Dante es va guanyar el paradís?

Dante es va guanyar el purgatori!

Categories
Biografies i memòriesENTREVISTESEscriptorsEstudis literarisLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES